Tordera-Tiana -2011  

Després de la dura experiència que van viure els que van fer la Tordera-Tiana del 2010, el panorama pel 2011 no era gaire encoratjador. Una reunió prèvia convocada al Casal per l’Aspirant, uns dies abans, havia de donar el tret de sortida a la que havia de ser la “Ruta del Descubrimiento”, doncs l’amic Safont havia de fer-nos de guia per a trobar la tant buscada -i mai trobada- drecera del 2010. Tots cagats….
La llista prèvia de participants és de no sé quants ciclistes, però ja a primera hora del matí, al Parc dels Teletubbies, es veu que la llista inicial que porta el Safont està completament obsoleta i desbordada, doncs apareixen, com els bolets, ciclistes no previstos. Finalment posem rumb a l’estació de Montgat, i allà també ens trobem alguna sorpresa: EN TOTAL en som 14 (a veure si me’n recordo de tots): l’Aspirant i els seus “lacayus”, en Vergés i el Javi, el Santi, el Carlinhos, el Carles Bagó, el Manel, el Pere el Boticari, l’Alfons Mourinho (per allò que sempre es queixa de tot), el Jordi KH-7 (no CR-7, eh?), el prestigiós uròleg Dr. Claudi de José (que també domina les arts del Photoshop), un servidor, i un nou fitxatge dels Saltamarges, que el Sr. Safont haurà de confirmar si ja paga quota, que es diu Jesús Higueras Gunsalas (més o menys)….
Tots tranquils pel temps (encara que a TV3 havien dit que plouria), doncs el Bagó ha consultat les previsions de la NASA, de la CIA, del FMI, de la UNICEF i d’algun organisme més, n’ha fet un refregit amb unes quantes regressions matemàtiques, i ha arribat a la conclusió de que no ens mullarem. Ai!!!!!
Agafem el tren, repartits en dos grups, i camí cap a Tordera. Jo tinc el privilegi de viatjar amb el nou membre dels Saltamarges, el Sr. Higueras, que explica que treballa en el món dels “sellus” i que té una tenda de “sellus” a Girona, que ara no sé si es diu Filatelia Gunsalas o Filatelia Higueras….
Un cop a Tordera, l’Aspirant s’endú una gran decepció: li han remodelat l’estació cutre amb el bareto encara més cutre, en la que de forma ritual cada any feia un “carajillu” i una cagadeta. En veure unes instal.lacions tan modernes se li talla la caguera, i comencen els mals de ventre.
Bé, tret de sortida a l’excursió pròpiament dita. No haviem fet ni tres quilòmetres que es posa a ploure, malgrat les previsions del Carles Bagó, i primera aturada a posar “chubasquerus”. I al cap de cinc minuts més, l’Aspirant que s’ha de parar a cagar al mig del camp (ja no podia més), i se li enganxa l’Alfonsinho, com si fóssin dues donetes, que com sabeu tots sempre van juntes al bany, i àpa-li, els dos a fer caca…. Quina estampa més maca i entranyable!
Seguim la pujada cap a l’ermita de l’Erola, amb força aigua, i reagrupament general. Continuem cap al Coll de Can Benet, on toca la foto reglamentària, i fem via cap a Sta. Maria del Montnegre, on parem una estoneta a fer algun “bucadillu”, algun “carajillu” i a estirar una mica les cames. Segueix plovent….. A partir d’aquí ve l’acolloniment general, doncs és la zona maleïda on es van perdre els expedicionaris de l’any passat. En Safont que es posa a capitanejar l’expedició, amb el seu casc fluorescent inconfusible, i som-hi!!! Al cap d’una bona estona de fer un caminet molt maco, arribem a Collsacreu. Ho hem aconseguit!!!!!!
Allà ens trobem uns acoplats o afegits que arriben en cotxe per a incorporar-se a l’expedició: Sant Josep, el Lluís Cussó, i l’Àngel de la guarda. Venen també amb l’Agusti, que exerceix de xòfer del cotxe escombra. Aquest és un altre moment crucial, doncs el camí que haviem d’agafar a Collsacreu per a anar cap al Corredor el van anar a descobrir la setmana anterior Sant Josep i el Lluís. Amb una seguretat total i absoluta ens guien de forma impressionant cap a la nostra fita. I també ho aconseguim!! Ens hem lliurat del xurro de 8 quilòmetres de pujada de Vallgorguina al Corredor. Com s’agraeix!!!
Segueix plovent, però el reconfort és tal, que ni ens en adonem. Arribem a Can Bordoi, i allà hi ha una deserció: el Javi desapareix de forma discreta…. Parem a omplir les cantimplores d’aigua, i seguim, rumb a Parpers, on tenim previst dinar. El més al.lucinant és que per a arribar a Parpers prenem una altra drecera que no us imagineu pas qui ens la mostra: el Safont!!!! Qui havia dit que el Safont era gafe??? Quina seguretat en sí mateix, quina mundologia, i quin sentit de l’orientació. Impressionant!!! Ah! M’oblidava de l’únic incident tècnic de la jornada: en Vergés trenca el cable del canvi!! I com dimonis l’arreclem?? Tots portem càmeres, tronxa-cadenes, claus Allen…. Però cables del canvi, qui dimoni en porta??? El Vergés que ja es veu trucant al RACC per que el vinguin a buscar, però mentrestant, sorpresa!!! El Pere el Boticari treu el “botiquín” d’urgència, on porta des de bisturís fins a esparadrap, passant per Aigua del Carme i aspirines, i a l’apartat de sutura hi surt un cable d’acer, per a cosir a algú en el cas de que es faci un trau) que podria servir per a reparar la pana del Vergés. I sí senyor, els mecanics s’hi posen i aconsegueixen reparar la destrossa. En 5 minutets!!!
Arribem a la gasolinera abandonada de Parpers, i a dinar sota cobert, ja que es posa a ploure de nou. Un cop ben dinats seguim cap a Tiana. Ja arribem a territori més conegut. El Joaquim que té una espècie d’atac d’angoixa, i vol anar camí de La Roca, però logrem dominar-lo, i enfilem direcció cap a Sant Mateu. Anem passant quilòmetres, i un petit accident: al “cametes de pollastre”, també conegut com el Carlinhos, Coronel Sanders o Kentucky Fried Chicken, li agafa una rampeta. Ai!!!! El Pere Boticari que torna a treure la farmaciola, i el Carlinhos que es posa blanc com el paper de fumar, doncs s’imagina que treurà un bisturí per a practicar una amputació. Quina tranquilitat quan veu que li ofereix un sobret amb no sé què a dins…. El Carlinhos, amb tota confiança, i sense cap mena de dubte, es fot el sobre a la boca, i a xarrupar…. Finalment no sé què li devia donar, però en acabar el sobret vaig poder llegir que hi posava “Exclusivamente para uso veterinario”. Pobre Carlinhos…..
Continua la currua de ciclistes cap a Sant Mateu, i allà de nou reagrupament per a fer una altra foto. Baixada cap a Alella pel camí de les Piscines, i ens anem atançant a Tiana (per cert, no sé a quin tram de la baixada, l’Home del temps, en Carles Bagó, es fot una galeta). Es queda en fer una cerveseta a l’arribada, una cervesa que no arriba mai, doncs abans d’acabar al bar Tiriti a la Plaça de la Vila, fem el recorregut de tots els bars haguts i per haver a la Virreina i a Tiana-city, i tots estan tancats.
Ens acomodem a la terrassa del Tiriti, i a la taula del costat tenim totes les forces polítiques municipals. Ens hem de comportar. Proposo saludar-los amb un “Capitán mande firmes”, però m’ho treuen del cap. Ens fem fotos amb l’alcaldessa, l’Ester Pujol i la regidora de Cultura (pobretes, amb la pudor que deviem fer tots plegats….), i brindem per l’exit de la sortida, i per la de l’any vinent. I aprofitant el bon rotllo que hi ha amb el nou Consistori, demanem formalment a l’Alcaldessa que ens cedeixi el balcó de la Casa Consistorial i el Saló de Plens, per a fer una gran festa i imposar al Toni Safont, com a agraïment a la seva tasca exploradora i a la seva vocació de GPS, la major distinció que tenim els Saltamarges: el SIFÓN d’OR.

Salut, i a pedalar!!!!!
El Redactor en Cap