Tordera - Tiana 2006 


Un any més, els Saltamarges hem celebrat la tradicional Tordera - Tiana. Aquest any, el 7 d’Octubre, però en realitat l’aventura ja va començar uns dies abans. Concretament el dia D - 7. M’explico: aquest dia, rebem una convocatòria per mail, en la que se’ns convida a apuntar-nos per a aquesta sortida. I bé, fins aquí cap problema, si no fos per que se’ns convocava al Parc dels Teletubbies a les 06.30 h., i el tren cap a Tordera surt a les 06.35 h. Us imagineu que ens presentem a aquesta hora, i que al arribar a l’estació de Montgat haguéssim perdut el tren?? Sort que algú s’en va adonar, i tot va quedar en un ensurt….

Bé, situem-nos al dissabte dia 7. Arribem a l’estació de Montgat i l’Alfons nerviós. No sabia si agafar 3 bonotrens, o bé si agafar-ne 2 i 4 bitllets senzills…. Finalment va fer comptes, i, com sempre, va optar pel més favorable per la Tresoreria del Club.

El tren, com sempre, un espectacle. Plé de gent mig adormida, de borratxos i drogates, i tots nosaltres, amb una marxa increïble, vestits de “botifarra”, com deia el meu fill petit, ocupant seients buits i passadissos, amb totes les bicicletes preparades i ben engrassades per la gran excursió.

A l’alçada de Mataró, comencen a sortir els bocates. I aquest any ens hem superat. Resulta que a la colla dels Saltamarges tenim un Santi Santamaria en potència (que en realitat és el Santi Barrachina), i que ens va deixar bocabadats. S’havia preparat dos bocates d’allò més creatiu. El primer, un bocata de calamars a la planxa, i el segón, un altre d’alberginia i espàrrecs, també a la planxa. I jo amb un trist entrepà de pernil i formatge…. Després dels bocates surten fruites, barretes energètiques, xocolata, begudes estrafalàries, i tot el que ens poguem imaginar. L’important era estar en forma per a començar a pedalar.

I arribem a Tordera, i la primera gran frustració del dia. El bar de l’estació tancat. Resulta que el Joaquim Oliver, d’ara a endavant “l’Aspirant”, com a bon enginyer, és un home quadriculat, és a dir un home de costums. I resulta que el seu esquema mental diu que, traduit en una equació matemàtica: “Arribada a l’estació de Tordera = Cagadeta (o deposició, per a ser més fins) + Carajillo”. I aquest any, res de res. El ventre que apreta, i no podem fer-hi res… Comencem a pedalar, i el noi nerviós. I al primer bar del poble que veu obert, s’hi llença de cap, per tal de satisfer les seves necessitats. Quin pes es va treure de sobre !!!

I comença la pujada. A la primera de canvi, el Ramón, un convidat la mar de simpàtic, se’ns fot de nassos, i es fa una esgarrinxada al genoll. Però cap problema. Seguim pedalant amb l’objectiu d’assolir la primera gran fita: l’Ermita de la Mare de Déu de l’Erola (per a nosaltres més aviat la Mare de Déu de l’Empenta). Un cop a dalt tot són somriures: “Ja hem fet el trós més dur” – diuen els veterans als novatos. Allà l’Aniceto ens brinda un gran espectacle: ens fa un strip-tease al treure’s els “camals/manguitos”, i tots quedem bocabadats. Però per a més impressió, quan el Carlinhos es disposa a fer-nos una foto de grup. Tots mirant cap on ell estava, i de cop se sent: “Quin paquet!!!”. Tots esparverats vàrem començar a fer apostes, a veure si a sota del culotte hi portava barretes energètique, algun plàtan o alguna arma secreta. El cert és que tothom va quedar acomplexat.

Un cop fetes les fotos de rigor, segueix la marxa. I al cap d’una estona, segona tragèdia nacional: al Bagó se li acaben les piles (del GPS, és clar). I tots cagats, ja que ens veiem perduts pel bosc, havent de fer una acampada nocturna, a l’espera de que ens vinguessin a rescatar els de Salvament. Sort que al final van sortir unes piles noves no sé d’on, i tot es va sol.lucionar. En Lluís Romeu fent-ne de les seves, amb el seu estil ciclista tant peculiar, que algú el va batejar com la goma elàstica: de cop fot un sprint que ens deixa a tots enrera, i en arribar la pujada, perd pistonada i el tornem a agafar.

I seguim cap al segón gran objectiu: arribar a dalt del Corredor, per a poder gaudir de l’esmorzar/dinar. Anem baixant cap a Vallgorguina per la trialera de sempre, i un cop allà, ni rastre del cotxe escombra. Com que el Bagó els havia enviat a comprar piles, i totes les botigues devien estar tancades, devien haver acabat a l’Alcampo de Mataró (o bé les van trobar de seguida, i mentrestant s’estaven posant les botes bevent cerveses al bar del poble). I finalment arribem a la pujada del Corredor. Com sempre, comentaris de tot tipus: “Que són 14 quilòmetres”, “Que no, que només en són 8”…. El Luís Cussó aquest any no vol fer d’expedicionari com l’any passat, que va voler anar a descobrir una trialera de pujada, i que gairebé va arribar a dalt a l’hora del café. Enguany, unanimitat total: no es puja per cap trialera, anem per la pista forestal. I comença la pujada. I un servidor putejat al màxim. Als 300 metres de pujada, punxada al canto. El meu equip de suport, format per l’Aspirant (us recordeu que és el Joaquim, oi?), el Carlinhos i el Santi Barrachina, es brinda a ajudar-me de seguida. Però va ser una ajuda sospitosa, ja que un cop canviada la càmara, tornem a pedalar, i al cap de 200 ó 300 metres més, punxada de nou. Jo no sé si ho van fer de forma intencionada per a minar-me psicològicament, o és que realment són tant dolents com els que canvien les rodes al Fernando Alonso. Jo cagat, ja que m’havia quedat sense càmeres de recanvi, i no podia fer servir les d’ells, ja que les meves són de pitorro petit. Vaig encomenar-me a tots els Sants, i cap amunt. Cap més punxada. Tot un éxit.

Vàrem perdre molt temps. Pensàvem que quan arribéssim a dalt, la penya ja estaria jalant. Però no va ser així. Vam arribar els últims (sense aconseguir atrapar al Ramón, que era la fita que ens haviem proposat), però contents i satisfets pel tiberi que ens esperava.

I passem al menjador del restaurant que s’hauria d’anomenar “Cal Massoques”, ja que s’ha de ser una mica massoquista per a aguantar a la mestressa, que tracta als clients com si els hagués de perdonar la vida. Sort que el Carles té bones relacions amb la mestressa (a veure si aconsegueix instal.lar-li un datàfon, ja que té un rètol en el que diu que no admeten targes de crèdit, i el Carles s’ha proposat, de cara a l’any que vé, guanyar-la com a clienta), i tot va anar d’allò més fluid. Ara això sí, l’any passat vam tenir Crema Catalana de postres, i aquest any uns postres de músic una mica escarransits. El que sí que li vam colar va ser uns carajillos, que no estaven pressupostats, i pels que no ens va cobrar suplement…. Esperem que no se’n recordi l’any que vé, ja que si no, igual ens rep a cops d’estaca.

Amb l’estómac ben plé, agafem de nou les bicis, i cap avall. Anem tirant fins a arribar a Dosrius, i d’allà cap a Òrrius, per carretrera, ja que el temps se’ns tirava a damunt. Quin conyàs de pujada. No s’acabava mai. Pedala que pedala. Revolt a l’esquerra. Revolt a la dreta. Més pujada…. Un cop la paciència gairebé esgotada, arribem a la Plaça de l’Església d’Òrrius, on ens esperava un altre avituallament. I allà comencen a fer-se notar els quilòmetres. El Ramón se’ns queda aturat enmig de la pujada, i diu que ja no pedala més. En Carles Bagó, costipat com una sopa, tira la toballola. En fí, el grup es va reduint.

Decidim seguir ruta cap a la GR, i l’Aspirant que agafa el comandament del grup. Comencem a pujar per un camí que ens porta a una hípica, i cagada pastorets. El camí no té sortida. Mitja volta, i a recuperar el camí de sempre . Anem pujant, i les cames que cada vegada pesen més.

I a mitja pujada es produeix un fet paranormal. Al Lluís Cussó se li declara un embaràs espontani, i es posa amb contraccions de part, com si estigués de vuit mesos. L’Aspirant, acollonit, ja que li feia companyia, truca al cotxe escombra per que el reculli i se’l endugui cap a la maternitat. Al final tot es queda amb el que tècnicament es coneix per aerofàgia, i el Fuster que poc a poc es va recuperant.

I anem seguint cap a Sant Mateu. A mida que ens anem acostant cap a Tiana, el somriure va tornant a les cares. Estem fets pols, però ja veiem el nostre destí cada cop més a prop. I així fins al Parc dels Teletubbies, ón ens trobem alguns dels desertors ben asseguts, i anant bevent cerveses.

I tots contents, pensant ja en la sortida del proper any. Ara això sí: que algú faci gestions amb la Renfe per que el bar de l’estació de Tordera estigui obert, i per altra banda, que recuperem la Crema Catalana del menú del dinar.

Que sigueu molt feliços.

Salut,
Adrià Valls