Tordera-2012  
La Tordera – Tiana de 2012 prometia, i realment ha estat un èxit. I tot això degut a la tecnología
avançada incorporada al grup, ja que hem fet un pas més en el món de les telecomunicacions. I
parlant de Telecomunicacions, no penseu tots en el Carlinhos, no hi té res a veure. El que si que
és veritat és que el Carlinhos no va venir, i va ser una de les baixes notables del grup. Acabava
de tornar de vacances, i pobret, estaba molt cansat… En comentar això, va haver qui
desseguida hi va posar cullerada, amb comentaris especulatius, però ara no és hora
d’entretenir-nos a treure els plats bruts dels Saltamarges....
Tornant al tema de les telecomunicacions, l’èxit va venir donat per l’evolució del GPS, podriem
dir, per la versió 2.0 del GPS, que hem batejat, segons suggerència del Jordi, com a GPSS, i que
vol dir “Global Positioning Safont System”. Caram el Safont amb el seu GPSS…. És veritat que va
estar donant la vara total la semana a l’Aspirant per que li passes el track de la ruta, i després a
l’Oriol durant una bona part de la sortida (i que al final va aconseguir), però segons es comenta,
el fet que ha marcat aquest avenç tecnològic és que fa uns dies a ca’n Gunsalas va haver-hi una
clase magistral sobre GPS, suposo que donada per la “Señu”, i allà el Safont va adquirir una
experiencia tal, que portada a la pràctica va fer que ahir no ens vam perdre ni una sola vegada.
Al.leluia!!
Bé, un cop feta aquesta introducció, anem a la sortida propiament dita. N’érem 14: L’Aspirant,
el Santi (que per variar, va arribar tard al punt de trobada), l’Alfons, l’Enric (convidat 1), en
Manel, el Sebas (Saltamarges retrobat), el Tito, en Jaume, el Jordi, el Josep (convidat 2), l’Oriol,
la Silvia, en Safont, i un servidor. Hi havia baixes notables: en Rafel que va dir que havia anat a
Madrid amb en Cristóbal Colón (?), però tots sabem que la veritat és que hi va anar per a
demanar el rescat bancari a en de Guindos; el Merca, que ens havia dit que durant l’estiu
s’havia estat entrenant com un boig, fent el Cabrerès tres cops per dia, i que ens tenia a tots
acollonits; el Dr. Claudi, que estava en un simposi sobre “Incidència del canvi climàtic en la
prostatitis”; en Gunsalas, que estava a Burgos (què collons fotia un independentista com en
Gunsalas a Burgos…? Potser hi havia una fira filatèlica, i va anar a vendre “sellus” de la
República Catalana) i tants altres Saltamarges il.lustres que vam trobar a faltar….
El viatge en tren va transcórrer plàcidament, i l’únic aspecte remarcable del trajecte és que el
Safont es va marcar un numeret digne de la pel-lícula “Harry el Sucio”, protagonitzada pel dur
Clint Eastwood, quan es va dedicar a repartir clatallots a uns joves que anaven dormint, i que
tenien els peus damunt dels seients, ocupant places en les que no podiem seure, i fotent-los-hi
crits per que treiessin les potes dels mateixos. Per un moment, ens vam veure tots acorralats
per un grup de joves amb pinta de “macarrillas”, però la duresa del Harry va fer que
s’acolloníssin i que no diguéssin res.
Arribats a Tordera, l’Aspirant, com a part del ritual de cada any, va haver d’anar a deixar la seva
empremta al “lavabu” de l’estació, i després que uns quants “burrachus” es fotessin el primer
“carajillu” del dia, ens vam posar en marxa, rumb a l’ermita de l’Erola, primer port de muntanya
de 1ª categoria. A mida que anàvem pujant semblava que estiguéssim fent camí per Anglaterra:
quina boira!! Per sort la temperatura era força bona, i ens va permetre arrribar dalt la
muntanya en bon estat. De l’Erola, cap al coll de St. Benet, a fer la foto oficial, també
emboirada, i tot seguit continuem la ruta cap a St. Martí del Montnegre, per a fer parada i a
esmorçar. A diferència de l’any passat que ens va ploure tot el camí, enguany estàvem més secs
i en millors condicions. Durant el camí cap al Montnegre, el Tito té la primera incidència del
dia: una punxada que vam arreclar en un tres i no res.
Al moment de l’esmorçar, el matrimoni Figueras-Cortés (ep! no penseu que l’Oriol s’hagi casat
amb l’Alfons, eh?, és que la Silvia també es diu Cortés….) va tenir una petita crisi: resulta que
només portaven dos petits bocates per tot el dia, i en veure el megabocata del Tito, que feia
tres pams com a mínim, i que ell mateix havia batejat com a “bocata talla atribut del CR7” es
van adonar que no portaven suficient gasolina per tota la ruta. En aquestes que la Silvia, tot
decidida, entra al restaurant i encarrega un bocata de truita per a dinar. Però no només va
comprar el bocata, sino que va arrambar unes estovalles de quadrets blancs i vermells, com els
taps dels pots de confitura “Bonne Maman”, i se les va fotre pel cap. I en aquestes que a
l’Aspirant, tot un cavaller (habitualment), i home de gran mundologia i educació ( i que tota la
vida havia anat a col.legis de “pagu”), no se li acut res més que dir-li a la Silvia que amb
aquelles estovalles pel cap semblava Doña Rogelia…. Sense comentaris. Quina delicadesa….
Un cop esmorçats, seguim cap a Collsacreu, pel camí descobert l’any passat. Després d’unes
quantes pujades i baixades, d’algunes desercions de ciclistes que volien anar per llocs que no
marcava el track, vam arribar a l’urbanització. Continuem cap al Corredor, on arribariem
després d’una altra deserció, que no ens va portar cap problema. En arribar al trencant de Can
Bordoi, el Barrachina ens deixa per que havia d’anar-se’n abans d’hora, i baixa cap a la costa,
amb l’objectiu de trobar-se amb la seva familia, que l’havia de recollir a mig cami. Al moment
de redactar la crònica, els Mossos d’Esquadra no han informat de cap ciclista perdut, cosa que
ens fa pensar que el Santi va arribar a bon port.
A Can Bordoi fem parada obligada per a omplir les cantimplores i camelbacks. Mentre
repostàvem, alguns aprofiten per a agafar forces: barretes, bossetes de gel, però el més
impactant són unes ampolletes de “vigorizante” que treu l’Enric de la seva motxil.la. Quina
mala pinta fotien… Semblaven talment ampolletes de sustàncies prohibides, d’aquelles que
s’utilitzen per a engreixar el bestiar…. I la traca final la protagonitza, com no, en Safont: treu
una llauna de Red Bull, però no del normal, no… de Red Bull light!!. Kullons, Safont, que això de
que el “Red Bull te da alas” fa referència al normal, no al light. No sé, el Red Bull light és com si
et fotessis un “carajillu” d’Aromes de Montserrat, sense alcohol… Ah! Per cert, algú ha trobat el
gatet que havia perdut aquella nena??
En Tito es veu que aquest estiu deu haver llegit algun llibre de filosofia, en el que hi posava que
els homes importants són aquells que han deixat alguna empremta per allà on han passat al
llarg de la seva vida. I per tant, ell volia passar per Can Bordoi, i hi volia deixar la seva “marca”,
com allò que van fent els gossets d’anar fent pipí a totes les cantonades. En aquestes que va
pensar que deixant de regalet, al costat de la font, la càmara que havia punxat al matí,
compliria amb aquesta tasca (ben plegadeta, això si). En veure-ho, la resta de Saltamarges el
van esbroncar una mica, i en Tito, cap cot, va agafar de nou la càmara i se la va fotre a la
motxil.la.
Seguim amunt, en direcció a l’urbanització de Sant Carles, on arribem sense més, però això si,
amb en Safont una miqueta fet caldo, ja que el Red Bull light no havia fet els efectes desitjats.
Allà passem per uns contenidors, i al Tito se li fa la llum: ja ha trobat el lloc on tirar la càmara!
Amb aquestes que s’atança als contenidors, en els que una senyora estava llençant brossa, i no
se li acut res més que demanar-li a la senyora si li pot obrir la motxil.la, i agafar la càmara per a
tirar-la. Quines confiances! Sort que aquest cop també va ser escridassat, i ho va acabar fent
ell, ja que si la senyora li fot mà a la motxil.la i s’hi troba el segon megabocata, li agafa un
cobriment de cor. Com que hi ha cansament generalitzat, decidim arribar a Parpers, i menjar en
el nostre punt de trobada oficial: la gasolinera. Ai, ai, ai… Amb el que no comptàvem ningú de
nosaltres és que teniem presència femenina al grup, i que per tant la Silvia, quan va arribar a la
gasolinera abandonada on solem menjar, va posar el crit al cel, dient-nos cutres,
impresentables, i més coses que no goso a repetir, i es va quadrar, com la “Señorita
Rotenmeyer” dient que allà no es menjava. I punto. I amb la cua entre cames, vam agafar tots
les bicicletes i vam anar dos-cents metres més amunt, al mig de la natura, a un paratge que,
realment, no tenia res a envejar a la gasolinera cutre, guarra i graffitada que tant ens agrada.
Un cop ben dinats continuem la pujada, per arribar a Sant Bertomeu. Pel camí, dues
incidències tècniques: un servidor que peta la cadena, i l’Alfons que punxa. Es resolen
ràpidament per l’equip d’enginyers dels Saltamarges, liderat per l’Oriol, amb la seva motxil.leta
de Mr. Gadget que porta dins d’una altra motxil.la, i que està plena de tot el que et pots
imaginar, i més. És com una mini-versió de les estanteries de Cal Frasquito. Seguim amunt, i ens
anem acostant a la Serralada Litoral, on ens sentim ja com si estiguéssim a casa. Fem cap a la
font de St. Mateu per a agafar aigua, però renoi, quina merdeta de rajolinet que hi surt… Segur
que la font té algun problema de pròstata, llàstima que el Dr. Claudi no estigui allà per a
explicar-nos-ho.
Pugem cap a l’ermita, on hi ha foto oficial, de tots menys de dos que s’haviem adelantat i ens
esperen al mirador. A l’ermita hi ha una senyera que poc té a envejar a la “bandera rojigualda
de la Plaza de Colón” (pel que fa a la mida, eh?), i mentrestant que ens fan la foto, ens posem a
cantar Els Segadors… I el Gunsalas, com és que no hi era???
Retrobament al mirador, i baixada cap a Tiana. Parada obligada al Bar Tiriti, després de fer una
peregrinació per tots els bars de la comarca, que per cert estaven tancats, com ja hem
constatat altres vegades. Cerveseta, resum d’anècdotes, i cap a casa.
Han estat uns 80 quilòmetres, amb una mica més de 2.000 metres de desnivell acumulat, i amb
arribada a Tiana a les 5 de la tarda. Ah! I abans de marxar, l’Aspirant fa una crida per que tots
els Saltamarges anem diumenge proper a col.laborar amb la pedalada popular. Que no falti
ningú!!
Salut, i a pedalar. Fins la propera.
El Redactor en cap