Prehiatórica-2012  

Segons una definició clàssica, la prehistòria és el període de temps transcorregut des de l’aparició de l’Homo Sapiens Sapiens fins a l’invenció de l’escriptura, fa més de 5000 anys. Doncs bé, en aquella època, situem-nos ja al final de l’esmentada prehistòria, a la zona del Vallès, concretament a un paratge anomenat La Roca, els descendents d’aquest Homo Sapiens Sapiens, tots ells molt “garrulos” i pedestres, cada any feien una sortida per les muntanyes dels voltants, sempre amb itinerari diferent, enfilats dalt de bous i mules. El seu principal repte era no perdre’s, doncs si algú es perdia i no trobava el camí, era passat per la pedra o roca (d’aquí ve el nom de la població en qüestió). Aquesta sortida la van anomenar la “Prehistòrica”.

Doncs bé, 5.000 anys més tard, una colla de tianencs i montgatins han anat a fer aquesta ruta, aquest cop en bicicleta, un artilugi amb rodes que va més ràpid que els bous i les mules, i equipats d’un gran invent tecnològic: el GPS, que no se sap ben bé si aquest nom és l’abreviació de “Global Positioning System”, o la de “Gran Putada Seguir-lo”. I la veritat és que més aviat hem fet la “Cavernícola” o la “Cromagnon”, ja que de Prehistòrica n’hem fet ben poc.

Un cop posats en antecedents, passem a explicar que avui era el gran dia. Capitanejats per l’Aspirant Joaquinillo, una colla de 13 Saltamarges (mala estrugança!!!) hem quedat a les 7 del matí al punt oficial de trobada per a posar rumb cap a la Roca. Apart de l’Aspirant hi havia el Lluís, el Claudi, el Joan Carles (no el que estava a Botswana caçant elefants, i que es va fotre una galeta que ferà història), el Jordi, el Josep, l’Enric, l’Alfons, el Jesús, l’Àngel (l’òptic de Tiana, que ha manifestat que fins avui tenia l’intenció de fer-se dels Saltamarges, però que amb l’experiència viscuda s’ho repensarà), el Tito, el Xavi i un servidor. I faltava el nº 14 que era l’Oriol, i que ens ha fotut un plantón de tres parells de nassos.

Tots als cotxes, i cap a La Roca!!!! Arribem al cap d’una mitja horeta, i comencem a descarregar bicicletes. Feia un fred de nassos: menys de 5 graus…. I quan anem a engegar la comitiva, ens adonem que el Gruñon Alfons porta tota l’equipació habitual (passamuntanyes, foulards, samarretes tèrmiques, mitges i mitjons, jerseis polars, anoraks,….), però caram, no porta casc!!!! Entre tota la colla li proposem un munt de sol.lucions, per a evitar que prengui mal si es fot de morros, però no n’hi ha cap que el convenci, i decideix anar “a pelo”, mai millor dit.

Comencem a pedalar, i encara no portàvem ni un quilòmetre que ja estàvem perduts: anem a parar a una casa de pagès sense sortida, sinònim de que l’Aspirant ja s’ha fotut la pitxa un lío (la primera). Acabem pujant muntanya a través, ja que no sabiem com sortir-nos del cul de sac en que ens trobàvem…. En aquell precís moment, el GPS ja perd tota l’utilitat per la que es va inventar. Mala inversió va fer l’Aspirant en comprar-se aquest enginy tecnològic….

Seguim per la muntanya, i anem a parar a una pista forestal, però el camí dura ben poc, ja que al cap d’una estona ens fotem per dins d’uns camps llaurats, doncs tornàvem a estar perduts. Al moment d’entrar a aquesta finca, uns cartells amenaçadors ens adverteixen que hi ha gossos perillosos, i que no es pot passar, però l’Aspirant, posant-hi més moral que l’Alcoyano, segueix endavant com si res.

Tot de cop sentim uns crits del pagès que ens diu que estem passant per uns camps conreats, i nosaltres que li diem que ens hem perdut…. I inmediatament, sort que força lluny, surt un gós amenaçador, de talla XXL. Al Claudi li agafa caguera de forma instantánia, i es veu obligat a aturar-se per a poder evaquar (ho he dit finament, eh?), ja que la caguera que li ha agafat en veure el tros de gos ha estat monumental….

Després de recuperar al Claudi, seguim en formació cap a no sé on, per a perdre’ns un altre cop. Seguim sense rumb, fem una trialera molt maca en forma de bucle que ens porta al mateix lloc del que hem sortit, i finalment arribem a la conclusió de que el millor es pujar per la carretera del Coll de Parpers. Després de 2 quilòmetres de carretera, arribem a la benzinera abandonada que tant coneixem , ja que és punt de pas en totes les clàssiques Tordera-Tiana. Allà esmorzem tranquil.lament, i apa- li, tornem-hi!

En aquest moment es veu clarament la gran desmoralització de l’Aspirant, ja que torna a passar olímpicament de GPS, i ens proposa anar pel corriol del Safont!!!! Si, si , el corriol que ens va descobrir a la passada Tordera-Tiana. Teòricament sabiem on èrem, però tot i així, ens anem perdent un cop, i un altre, i un altre…. (Per cert, informem que el Safont avui no ha vingut amb nosaltres, ja que anava a Montserrat a fer un tour ciclista. El que sembla és que la Moreneta, en saber que el Toni avui anava cap a les seves terres, havia decidit anar a passar el cap de setmana fora….).

Fem unes quantes trialeres assassines, i miraculosament no cau ningú. Anem tirant avall, i ens acostem a La Roca. Parem al “Lago de los Cisnes” per a fer-nos unes fotos de grup, i seguim cap a La Roca. Finalment arribem al pàrking, carreguem les bicis, i anem a fer una cerveseta ben merescuda.

Al cap del dia hem fet una mica més de 30 quilòmetres, quan l’objectiu era fer-ne 40, i el recorregut final que hem fet s’assembla a la “Prehistòrica” com un ou a una castanya. Ara això si, hem sortit de La Roca, i hem tornat a La Roca. Gairebé un miracle….

Ah! I dues noticies d’última hora: aquesta tarda m’he trobat a l’Oriol i li he dit si aquest matí li havien xiulat les orelles…. Ha reconegut que ens ha deixat plantats, i com a compensació ha dit que el proper dia ens pagarà unes cervesetes.

I la segona, i més forta de totes: acabo de parlar amb l’Aspirant, i m’ha confessat que el track que va posar al GPS, i que ens havia de guiar avui, és un track equivocat, ja que al gravar-lo des de l’ordinador es va equivocar, i va posar-ne un altre que no corresponia…. Sense comentaris.

Salut a tots, i fins a la propera (sense GPS, si us plau).

 

El Redactor en cap