Montserrat-2009  


Aquest any la Tiana-Montserrat semblava, a priori, que havia de ser una sortida tranquil.la. Tots tenim encara acumulat l’estrés de l’excursió del 2008, amb el merder en que ens va fotre l’Angel amb el seu dinar familiar que ens va fer anar de cul a tots, amb l’atac d’angoixa paranoide del Garrofaire, i amb el cosí o no se que del Mazuelas, que amb la bici que estrenava aquell dia ens va portar més mals de cap que si haguès agafat, del Museu d’História Militar, una bicicleta rovellada de la II Guerra Mundial.
Aquest any erem pocs: en principi 10 que pedalàvem, i 3 més, que amb l’excusa de venir amb les furgonetes a fer de xofers/assistències, l’únic objectiu que tenien era el de fotre una ruta gastronómica per la zona.
Els 10 que estàvem apuntats erem: l’Àngel de la Guarda, el Tito, el Jordi, el Joan Carles, el Jaime (cosí dels dos anteriors, el qual es va fotre l’única hóstia del dia, en plan croqueta voladora), el Santi, el Carlinhos, l’Escroto Man 2, l’Aspirant (tambè conegut com a Don Quijote), i un servidor (el Lacayu o Sancho Panza). Amb aquests 10 i els 3 d’assistència (el Presi, el Quisso i el Josep) es tractava de fer càbales per a veure quins vehicles haviem de llogar, i així optimitzar el tema logístic. I a la reunió del dimarts al Casal, l’Ángel que va agafar la batuta, i va comenzar a fer combinacions de vehicles motoritzats, amb la finalitat de vetllar per la Tresoreria del Club. Si Érem 13, una primera opció era agafar 6 Smarts, peró sobrava un ciclista. Aquest que sobrava, que havia de ser el més menut de la colla, podia viatjar al “maleteru” d’un dels cotxes. Peró, óndia, on fotem les bicicletes? I com portem els Smarts a Monistrol? Vam fer altres combinacions: una Vito i el camió de les escombraries. No funciona. Una ambulància –per si la necessitava l’Escroto Man 2- i un trailer. Sol.lució massa cara. I al final, i desprès de donar-hi trenta-dues voltes, ja ho tenim: una combinació de dues furgones de transport de matèries perilloses i contaminants, que ens permet encabir-nos els 13 amb calçador, peró en plan legal total.
Tots contents ja que ho teniem tot lligat, peró l’alegria no era total, doncs ens havien anunciat l’absència de dos dels personatges més il.lustres dels Saltamarges: el Secretari, que últimament ha perdut protagonisme, i del que trobem a faltar les seves pataletes i enrabiades, i el Paco Ch. (del qui ningú coneix el vertader cognom), que si haguès vingut, haguès tingut força més èxit amb la rossa que va fer perdre els papers al Claudi.
I parlant del Claudi, tant ell com el Marc Portas que ens apareixen a quarts de vuit del matí al punt de trobada, quan no comptàvem amb ells, ja que no s’havien apuntat a la travessia. I el primer mal de cap del dia: Com els encabirem a les furgonetes? Sort que una de les que haviem llogat tenia els vidres foscos (d’aquelles que li agraden al Tito per a anar a fer tours pels polígons), i si ens posàvem tots apilotonats ho podiem trampejar, ja que els Mossos no ens podrien veure.
I comença l’excursió, la qual podriem dividir en 3 parts: el tram Tiana–La Salut, el segon tram La Salut-Monistrol (o la mare que el va parir), i el tercer tram, Monistrol-Montserrat.
Sobre el primer i el tercer trams, res a dir: havien estat degudament investigats, entrenats i assajats prèviament per l’Aspirant, el seu Lacayu i el dúo Sacapuntas, tambè coneguts com Pixie i Dixie (no confondre amb el Dúo de Telefonica), i cap problema (i tot sigui dit, sense GPS, ja que el nostre benvolgut Aspirant és una mica garrulet, i li va millor anar amb els “planus de l’Editorial Alpino”. Per cert, us informo que el Joaquinillo es ven el GPS de 2ª mà, a bon preu, i sense estrenar, ja que nomès ha aconseguit fer servir el On i el Off). Aquests dos trams van anar com una seda, aixó sí, passant per llocs perillosos, com les obres de l’AVE i el Polígon del Cipote Alegre.
Ara bé, el segon tram, millor oblidar-lo. Fins arribar a Matadepera, cap problema, no obstant, de Matadepera cap a endavant, quin caos…. Va ser com un forat negre, com la dimensió desconeguda. El Josep que ens incita a anar per una ruta diferent de la que haviem descobert l’any passat, i tots estàvem tranquils, doncs l’Àngel va dir que es coneixia bé el recorregut. I quan l’Àngel està segur d’una cosa, dona més seguretat que fer-li un prèstec personal al Fèlix Millet. D’entrada, ja ens perdem seguint les furgones, per a trobar el començament del tram. Un cop arribem a l’indret esperat –un sanatori abandonat- comença la gimkhama. Comencem per un camí de cabres fins arribar a un pantà. All·, una colla de frikies porreros fent nedar als gossos, ens miren extranyats, mentres nosaltres comencem a fer la volta al pantà, en plan pista americana. Quan ja haviem cobert més de la meitat del recorregut, ens veu el Josep i comença a cridar com un boig. Ens adonem que la estàvem cagant, i mitja volta. Com al Monopoly, “vuelta a la casilla de salida, pero sin cobrar las 20.000 pesetas”. El Josep que ens reorienta i ens dona les instruccions de forma detallada, i cap endavant.
Els que obrien camí eren l’Àngel i no sé qui més. I tot i que el Josep havia dit clarament “sempre a l’esquerra”, a la primera de canvi es foten a la dreta. I com era d’esperar, comença el calvari. L’Àngel estava posseit per les marques blanques i blaves del terra. Les haguès seguit de totes formes, encara que l’haguessin fet saltar per un barranc. I comencem a fer uns 100 metres en bicicleta, i a partir d’aquí una hora i mitja de corriols de cabres salvatges, amb la bicicleta a la “chepa”. Quin cansament! De fons nomès es sentien “Macagums” i similars. La gent perdent els papers, i algunes crisis d’angoixa que afloraven. I puja que puja roques i més roques.
Finalment, quan ja estàvem més que destrossats, arribem al camí pel que haguèssim hagut d’anar des del principi. Resignació total. I allí s’inicia una altra discussió. A la cruilla en la que estem, no sabem cap on tirar. Sort que el seny de l’Aspirant ens guia cap a la direcció correcte. Ara l’objectiu Ès arribar a l’Obac. Divisem la casa molt, molt lluny, i vinga, som-hi. A mig camí, parem a un ciclista per a demanar-li si estàvem en el bon camí. El xicot, a punt de suicidar-se, ja que l’Àngel li comença a explicar la seva vida, i aixó és interminable. Peró al cap d’una estoneta aconseguim reemprendre la marxa, i seguim la ruta. Arribem a l’Obac, foto reglamentària, i continuem cap a Vacarisses, un poble que no s’acaba mai. Seguim cap a l’estació de la Renfe, el Claudi que es desorienta amb la rossa ja esmentada anteriorment, i ens tornem a perdre. Retrobem la ruta, i cap a Monistrol. A la baixada de les lloses, el Jaime que vola pels aires com hem comentat abans, i sense més incidencies arribem a Monistrol a quarts de quatre.
Anem al bareto de la carretera, demanem unes cerveses i devorem els bocates. La cambrera, en veure la rialla encisadora del Carlinhos, ens porta un parell de platets d’olives “regalo de la casa”, i que l’amo ens volia cobrar. Sort que algú va fotre un crit i el va fer posar “firmes”. Quina gana que tenim! Al seure a la terassa, les forces que flaquegen, i comencen a còrrer rumors de deserció. La tropa no vol seguir fins a Montserrat.
A mida que anàvem omplint les tripes, els ànims tornaven, i finalment tots vam decidir continuar l’ascensió. Va ser una pujada tranquil.la, fins que al divisar el Monestir va esclatar la joia i felicitat.
Un cop a dalt, el ritual de sempre: a posar uns quans ciris a la Moreneta, foto a la placeta davant la Basílica, promoguda pel Carlinhos, ja que havia de passar comptes i justificar que havia anat a Montserrat i no a un altre lloc, i ràpid cap a les furgones, doncs començava a fer una fresqueta de nassos.
Ja de baixada, relaxació total, i comencem a parlar del repte que ens espera al mes de Novembre, amb la pujada al Turó de l’Home, des de Tiana. A veure qui s’hi apunta. I l’Aspirant preocupat, doncs ell ha de ser el guia, i tè por de fer-se la picha un lio a la pujada des de Sta. Maria de Palautordera. Amenaça amb demanar-li al Pere el Boticari que li passi el track del GPS. Amb aixó, correm el risc d’anar a parar a la Panadella en lloc del Montseny!! Que Dèu ens agafi confessats.
Per cert, en una de les emissions en directe del dia de Ràdio Claudi FM, ens assabentem que fa uns dies hi va haver un idil.li entre la Consellera Tura i el Manager dels Motlles Porosos. Es veu que la Sra.Tura, en una “arrebatu” d’amor desenfrenat, es va llençar als seus braços, li va fer dos petons (i no una morrejada com circulava per Ràdio Macuto), i li va dir que gràcies a ell s’acabava d’engreixar dos quilos (¿?).
I per altra banda, comunicar que el Marc Portas, tennista professional classificat en un lloc privilegiat del ranking de l’ATP, en vista de la crisi económica del moment, fa una oferta genial a tots els Saltamarges: s’ofereix a jugar gratis amb qualsevol dels membres del Club, sempre que tinguin un mínim de nivell. Llàstima que en tot el Club nomès hi ha una persona habilitada per a poder fer-ho….
Bè companys, espero no haver-me deixat gaires coses per a comentar, i us informo que tota possible assemblança de la crònica amb la realitat, és pura coincidència.
A pedalar!
Salut,

El Redactor en cap, Lacayu de l’Aspirant, i des d’ahir, Sancho Panza.