Tiana-Montserrat 2008  



Aquest any, després de molt temps, s’ha tornat a organitzar la Tiana – Montserrat. I la gran diferència respecte a l’última vegada que s’hi va anar, vé per la vessant tecnològica: ara tenim GPS !!!. I això ens feia estar tranquils, ja que d’aquesta forma no ens podiem perdre de cap de les maneres. Però clar, un GPS és un GPS, i en cap moment se li pot demanar que sigui intel.ligent com els ordinadors de la NASA. M’explico. Dijous passat quedem al Casal per a concretar els últims detalls de la sortida: en David té la ruta ben organitzada, en Safont diu que tenim l’autocar contractat (més endavant parlarem d’aquest tema, ja que es mereix un capítol apart), en Santi s’ofereix per a anar a llogar una furgoneta i venir a buscar-nos…. En fí, tot com una seda, fins que l’Àngel ens desmunta tots els esquemes: a les 2 havia de ser a dinar a Tiana, i de cap de les maneres es volia perdre la sortida. Comencen els mals de cap. Què hem de fer per que l’Àngel pugui ser a taula a aquesta hora???? Com collons ens ho muntem???? Tots comencem a veure-ho complicat. El GPS es torna boig, ja que aquesta variació de ruta no té cabuda en el seu disc dur. I l’Àngel que insisteix, que és tan simple com que algú el vagi a recollir a quarts d’una, i que per tant ell podrà ser a Tiana per l’important tiberi familiar que tenia programat. En Safont truca a Autocares Capricornio, a veure si tenen un conveni amb el RACC o amb els Bombers de la Generalitat, per que enviin un helicòpter de rescat que reculli a l’Àngel, sigui ón sigui, i que pugui veure acomplerts els seus somnis. L’aspirant s’ofereix a anar a la farmàcia de torn a comprar Valiums, no fos cas que a l’Àngel li agafi una crisi d’angoixa si no veu resolt el seu problema. I al final, tal era el stress, que el bonifaci del Josep s’ofereix per a anar a recollir-lo, i a fer de xòfer particular. Problema resolt.

És dissabte 31 de Maig. Quedem a les 6 del matí al Parc dels Teletubbies, i som-hi, cap a Montserrat. Comença la ruta per la carretera de la Conreria, cap a Sant Fost, Mollet, Santa Perpètua…. Carretera. I vinga carretera. I l’Antonio, un convidat que estrenava bici, que va quedant-se endarrerit. I comencen les qüestions filosòfiques: aconseguirà l’Antonio arribar a Montserrat? Tot un dilema…. Seguim pedalant. Passem per dins del CIM Vallès, i d’allà cap a Polinyà. Amb aquestes que l’aspirant, veient per la zona per ón passavem, diu de cop: “Òndia, si aquesta és la carretera de les putes!!!” En Tito que sent això, i fot el turbo. L’Antonio que posa mala cara, i ens fa pensar si serà un monjo camuflat de ciclista. Tots estirant el coll a veure si veiem les amigues del Joaquinillo, i res de res. Aquí ja comencem a passar de GPS. Ens indica una ruta, i els “sabis” o “barons” dels Saltamarges que diuen que ni GPS ni mandangues, que ells en saben més. Total: ens perdem per primera vegada, i en David ensorrat, ja que veia que la seva currada amb el GPS no serviria per res.

Al final retrobem la ruta, i seguim direcció Sabadell. Quan comença el primer camí de terra, punxada del Paco. Parem a arreglar-la, i en aquestes que ens arriba l’Antonio, bici en mà, dient que el canvi no li funciona. Quina imatge més maca!! Els cosinets Paco i Antonio solidaritzats l’un amb la pana de l’altre. Semblaven els “primos de Zumosol”…. En Salva, com si fos l’enginyer en cap dels Saltamarges, comença a remenar el canvi de la bici de l’Antonio. Es nota que no portava les ulleres de llegir, ja que li costa un munt posar el tornabís allà ón l’havia de posar, i mentres anava ajustant el canvi, el Tito, que és com un lince i no se li escapa res, que diu: “Cony, si la cadena està trencada!!”. “No pot ser” diu l’Antonio, “no pot ser”, repeteix. Se’l veu preocupat, enfonsat, i no sabiem ben bé per què. I ens ho confessa. La bici és nova: la va comprar la vigilia a la tarda, i avui l’estrenava. Ja haviem vist que la bici feia goig, ben equipada, més aviat “full-equip”, tota lluent i maca, amb tots els extres i més. I com pot ser que ja li peti la cadena, si només portem uns 30 quilòmetres? Comencen les especulacions. La reacció inmediata és posar la tenda “Ciclos Subirà” a la llista negra de proveïdors, ja que es veu ben clarament que ven material d’origen sospitós. Que a ningú se li acudeixi anar-hi a comprar res.

S’arrecla la cadena, la punxada del Paco, i seguim fins a trobar la resta del grup, que havien parat i aprofitaven per a esmorzar. Un cop ben tips, segueix la ruta, fins anar a trobar l’ermita de la Salut de Sabadell. I allà, sorpresa: veiem la furgoneta del Josep, i a dins un copilot vestit de Saltamarges. Qui podia ser? Doncs en Lluís Romeu, que s’havia adormit, i que es va fer acompanyar pel Josep, més ben dit, per Sant Josep.

La goma elàstica Romeu que s’afegeix al grup, i continuem pedalant. Segueixen les disputes entre els pro GPS i els detractors de la tecnologia. Ens anem despistant: ara per aquí, no, no, que és cap allà, endavant, reculem, que el track diu que és per allà…. Anem fent via fins arribar a l’aeroport de coloms de Sabadell: una esplanada, vorejada amb una tanca metàl.lica, plena de gàbies de coloms missatgers. Quin nivell els de Sabadell! Allà hi ha reagrupament, i en Lluís Romeu que de cop ens el trobem fent genuflexions. Quina devoció, es comenta, ja es posa a resar abans d’arribar a Montserrat. Però comença a fer contorsionisme, i en pocs segons sembla que es posa a resar cap a La Meca, i de cop que deixa anar un crit de dolor: “Uiiiiiiiiiiiiiiiii, que tinc rampa” , “Collons quin mal”, i sense més que ens diu “Marxeu!!!”, “Continueu, que jo em retiro”. Ens quedem preocupats, però no vol que l’esperem. Ens en anem, i al cap d’una estona torna a aparèixer, però al final acaba desistint. Sort de Sant Josep que estava amb la furgoneta donant voltes per la zona….

I seguim en direcció Castellar del Vallès i Matadepera, tot això, és clar, perdent-nos unes quantes vegades, fent imprudències per la carretera, passant el “Pont sobre el riu Qway”, fent el cabra pujant escales, i moltes més incidències menors, impossibles de reproduir, ja que en aquest cas, enlloc d’una crònica, podriem escriure una novel.la.

I a Matadepera el caos total. Per variar ens perdem, i algú obsessionat en anar a buscar la furgoneta. “Per què ens hem de trobar amb la furgoneta, si el que volem és anar a Montserrat?”, diuen alguns. I resulta que la furgoneta està a l’antic cuartel de la Guàrdia Civil de Matadepera. Morros generalitzats. Gairebé tothom emprenyat, ja que l’únic que es volia era continuar cap a retrobar-nos amb la Moreneta. I ara anem cap al cuartel de la Benemérita. Per fí impera el sentit comú. Res de furgoneta, i seguim cap a la nostra fita. L’Àngel que ens abandona, com el desodorant Rexona (collons, m’ha sortit un rodolí), per a posar rumb a Tiana, amb transports Sant Josep. I nosaltres que comencem la vertadera etapa de muntanya. Comença l’escalada, i de cop, després de moltes pujades, arriba el cim, i una esplèndida vista de Montserrat: Ja hi som, ja falta poc. Uns excursionistes que passen per allà ens fan una foto, i la noia que es queda bocabadada veient el paquet que marca un dels Saltamarges, de qui no diré el nom, però si que diré que treballa en una empresa de Telecomunicaions i que té cametes de pollastret, amb uns turmells que sembla que se li hagin de partir en dos.

Seguim cap a Vacarisses i ens trobem el poble revolucionat, ja que celebren no sé què i tothom està al carrer. Seguim cap a Monistrol i passem per un camí esponsoritzat per Telefònica. Quin detall en Carlos!! I en Joaquinillo que llegeix una de les moltes fites que hi havien col.locat, i diu: “Heu vist que hi posa?”. Jo que llegeixo, i em quedo bocabadat. Literalment diu “Aquí fue taladrada una empalmadora. Telefónica de España”. Sense comentaris.

Camí de Monistrol parem a dinar. Surten bocates, barretes, fruits secs…. De tot una mica. L’Alfons, també conegut com el “Gruñón”, es posa a fer una migdiada. I seguim la ruta. Una mica de camí de cabres amb pedres, i arribem a l’estació del Cremallera de Montserrat.

I gran dilema: per ón hem de pujar??? El Joaquinillo que, com sempre, treu els seus dots de Boy Scout diu: “Hem d’anar cap al Cementiri, i seguir el camí que passa pel costat”. Hi ha la primera escisió del grup. El Lluís Cussó, el Tito i el Paco se’n van a pujar per la carretera, i la resta, cap al Cementiri (que tot sigui dit, era el sisé o setè cementiri pel que passavem). Renoi quines pujades. I la ruta amenitzada per uns trets repetitius de canó antiaeri que ens van fer acollonir, ja que ens pensavem que hi havia hagut un cop d’estat. I finalment va resultar que era per a espantar als ocells….

Seguim pujant, i segona escisió. Arribem a un punt ón el camí de cabres continuava, o s’agafava un tencall que anava a parar a la carretera. Els més sensats (un servidor inclós) vam optar per a l’alternativa B. I la resta, amb l’Aspirant al capdavant, ja que veu com la seva candidatura perd força i ha de fer campanya, a continuar pel “Camí dels Homes”, tal i com el va batejar el Sr. Oliver. Segons ens van explicar, van haver de creuar barrancs, cascades, lluitar amb elefants i tigres de Bengala, fer salts al buit… En fí, una ruta digna de l’Indiana Jones.

Els més intel.ligents, és a dir el grupet en el que anava jo, vam arribar els primers a l’esplanada de Montserrat. Quina il.lusió. Quina emoció. Ja haviem fet el cim, després d’uns 85 quilòmetres, Vam esperar a la resta, i quan van arribar, en Lluís que truca al xófer de l’autocar per a dir-li que vingués abans del previst, ja que ja haviem arribat. I aquí en Safont, ja mencionat a l’inici de la crònica, que torna als nostres pensaments. Resulta que el xófer no en tenia ni idea que havia de venir a Montserrat, que a ell no li havien dit res. En Lluís que truca al Safont, i aquest remou cel i terra per a aconseguir el transport de tornada. Al final no sé com s’ho va fer, si amb amenaces o violència, però si que va aconseguir que vingués un autocar d’una altra companya, i de 55 places, el que va permetre a l’Aspirant que, com un nen de pre-escolar, ocupés tot el seient de darrera i s’estirés a fer una bacaina. L’únic inconvenient que hi havia era que haviem d’anar a Monistrol, ja que ni la furgona ni l’autocar pujaven a Montserrat. Vam baixar tranquil.lament (amb alguns adelantaments suicides inclosos), i a Monistrol a carregar les bicis a la furgo, i a fer una cervesata mentre esperàvem l’autocar.

I a l’autocar, a explicar anècdotes de la jornada. El que més es comentava era si l’Àngel hauria arribat a l’hora del dinar i saber el menú que hauria tingut. També hi va haver pensaments per l’Antonio i la seva adquisició, i preocupació per a saber en quin estat es devia trobar en Lluís Romeu.

Arribada al Poliesportiu, recollida de bicis, i cap a casa.
Ens retrobem a la Tordera – Tiana de finals de Juny!!!!
Salut per a tots,

Adrià Valls
Redactor en cap