Tiana-Montserrat 2015  

TIANA – MONTSERRAT 16/05/15


Puntuals a les 06.30h, al Parc dels Teletubbis, alguns dels incondicionals de les sortides
llargues estàvem preparats per a començar la ruta: el Carlinhos, el Santi, l'Alfons, el
Claudi i un servidor. Aquest cop, després de molts anys, el Claudi ha pogut venir, ja que
no li ha coincidit la pujada a Montserrat amb el Congrés d'Urologia de Saragossa que
els últims anys li impedia anar a veure la Moreneta. Ademés, comptàvem amb
l'omnipresència del nostre venerat líder totalitarista, l'etern Aspirant Joakim Jong-un.
Ep! Però en faltaven dos: el Xus i el seu nebodet. Divendres el Xus va enviar una
whatsapp demanant cordialment si ens importava que vingués amb el seu nebodet.
Cap problema. Com que no hi éren a l'hora convinguda, ens pensàvem que el nebodet
(pobre criatura) havia tingut problemas per a llevar-se tant d'hora… I és que tots ens
imaginàvem un infantó de 10 ó 12 anys, però tot de cop, amb un retràs considerable,
es presenten al Xus i el "nebodet", un tros d'home de 33 anys que més aviat semblava
el cosí del Xus que el nebodet… Però aquí hi ha marro: un embolic de parentius
familiars de collons, que més endavant explicarem, ja que resulta que sí que era el seu
cosí: era el nebot/cosí…, una cosa extranya, com la "mujer barbuda" del circ. Com
collons es pot ser nebot i cosí a la vegada???
Emprenem la ruta cap al Poblat Ibèric de Santaco, on ens espera diligentment el Josep
Vergés, un dels habituals/acoplats a aquestes sortides. Allà la primera trialera, i la
primera galeta: un servidor es fot de nassos per culpa d'una pedra mal parida que algú
(possiblement el Xavi l'assassí) havia anat a posar expresament per que em fotés de
morros. I per culpa de la meva caiguda, el Carlinhos que va darrera meu es desequilibra
i fa una culada als esbarzers que hi ha al costat, sense conseqüències.
Un cop superat aquest primer tràngol, seguim cap a Montcada, i d'allà anem cap a la
llera del riu Ripoll, indret que ben aviat será declarat patrimoni de la humanitat per
l'Unesco, per la seva fauna salvatge, les aigües cristallines, els aromes a flora diversa i
els seus horts tan característicament decorats. Comencem a pujar en direcció a
Sabadell. Passem per la pilona on en una anterior sortida el Quisso es va fotre de lloros
i amb la seva caiguda va provocar un terratrèmol al Vallès. Ens aturem, dipositem una
corona de flors, fem un minut de sil.lenci, i l'escolanet Alfons ens fa unes plegàries i
oracions. Un cop superat aquest moment tan emotiu, prosseguim la nostra marxa,
rumb a l'esplanada sense nom conegut, on ens parem a esmorzar. Fins aquest punt del
recorregut, el Joakim Jong-un anava el primer, marcant un ritme important (que més
endavant acavaria pagant…).
Acabat l'esmorzar, i al anar a agafar la ruta cap a Matadepera, ens trobem amb el camí
barrat per muntanyes d'arbres caiguts arràn de les ventades de finals de l'any passat.
Travessant "campos cultivados" aconseguim arribar a la carretera de Castellar, que
creuem pel punt habitual, on diversos dels Saltamarges tenien una amiga que hi
treballava amb una cadira i molt poca roba. Però es veu que el vent se li va endur el
xiringuito, i la xicota no hi era. Un dels Saltamarges (de quí no diré el nom per que no
tingui problemas familiars) es posa a plorar ja que la seva amiga no estava al punt de
trobada. Aquesta situació de tendresa fa que l'escolanet Alfons agafi el toro per les
banyes, i ens faci pregar per la senyoreta i el seu negoci. Conmovedor… Continua la
ruta cap a Matadepera, riera amunt i cap a l'urbanització que ens portarà a l'Obac. A
aquestes alçades, el nebodet ja tenia el cul destrossat. Pobre… I el que encara li
quedava!
El Xus que li suggereix, per enèssima vegada, que canviï de plat i pinyons i que posi un
"desenvolupament" més curt. Quina forma més delicada i acadèmica de dir que posi
un desarrollu del tipus mulinillu… I el nebodet, en Martí, que no li fot ni putu cas. I com
més li deia, menys cas li fotia… I ell, vinga a insistir… Ni cas!!
Seguim fins a l'Obac, on arribem després d'algunes rampes bastant tocaperes, i un cop
a dalt, gran panoràmica de Montserrat: ja la tenim a tocar!!. Ens fem les fotos de rigor, i
seguim la ruta cap a Rellinars. L'Alfons que demana si estem a Llinars del Vallés, i
l'Aspirant que es desorienta i es creu a La Roca del Vallès. El Joakim Jong-un que ho
tenia tot previsit i planificat segons el SEU, repeteixo el SEU criteri, ens diu que pararem
al bar del poble. Gran sorpresa al arribar-hi, doncs el bar estava tancat. Comença a
haver-hi nervis, ja que l'aigua de les catimplores era escassa, feia molta calor i hi havia
risc de pàjares (o ocelles, com diria el Xus). Però tot de cop se'ns apareix la Verge:
passem per davant d'una casa que un bon home estava reformant, i li demanen si ens
donaria aigua. Molt amablement accedeix a la nostra petició, i ens deixa passar a la
cuina per a omplir les cantimplores. A aquesta alçada ja es comencen a sentir les
primeres veus que demanen "quan dinarem?". El director d'orquestra es fa el suec (tot
i ser nord-coreà) i no contesta. Només sap ell quan dinarem: quan li vingui de gust!!! I
que ningú rondini, que ja vau veure què li va fotre al pobre militar que es va adormir en
una desfilada…
Continuem ruta amb una pujadeta torracollons a la sortida de Rellinars. El Claudi, que
té la suspensió davantera bloquejada, fa una intentona de dir que per què no anem per
la carretera directament a Castellbell i el Vilar, però no té quòrum, i ens segueix
remugant.
Aquesta ruta per a arribar a Castellbell és molt maca, però el caminet és una mica
tortuós, tot plé de pedres, amb un tram en el que cada any ens perdem. El Carlinhos té
el track, però l'Aspirant no vol saber-ne res, i segueix a la seva bola: total, ens tornem a
perdre al mateix lloc de cada any!
I és durant aquest recorregut tortuós que el Xus ens planteja una endevinalla: esbrinar
a l'arbre genealògic de la familia Minoves (la família política del Gunsalas), com pot ser
que el Martinet sigui a la vegada cosí i nebot. Jo estic temptat de llençar-me per un
penya-segat, ja que les neurones que pel calor em van fent xup-xup no responen a
aquest estímul intel.lectual. Aguanto estoïcament, i per fí ho endevino!! Resulta que el
Martinet és fill del cosí del cunyat de la tieta de la sogra de la besàvia del veí de la
Núria, i per això és a la vegada cosí i nebot. Al.leluia! Enigma resolt… Finalment arribem
a Castellbell, i tornen a sortir veus tímides que demanen quan dinarem… Ni mú.
Ignorància i "menuspresiu" total per part del nostre líder Joakim Jong-un.
Com havia decidit unilateralment, per a seguir per una pista de muntanya d'aquest
poble haviem de saltar la tanca d'una fàbrica, i així ho vam fer. Apropem contenidors
d'escombraries, l'Aspirant puja i salta a l'altra banda, l'Alfons puja al contenidor, i
comencem a passar bicis. A aquest punt del recorregur se'ns incorpora la Señu al grup,
que vindrà a Montserrat amb nosaltres. La Señu i la resta saltem, amb més pena que
glòria en el meu cas, i comencem a pujar. A meitat de la pujada, el Xus punxa la roda
del davant. La canviem, i a seguir fins arribar on el Sr. Aspirant volia dinar. I punto.
Dinar a la font del Piteu, d'on sortia un aigüeta molt fresca i bona. En el fons tots
pensem que el que ens queda per arribar és poc, però ens recordem ben bé de la
duresa de les primeres rampes, així com de la pujada inacavable fins a Sta. Cecília…
Apart dels entrepans i fruites surten barretes energètiques, sucre, gels energètics,
fruits secs , ibuprofens i tot el que ens poguem imaginar que ens ajudi per a arribar a
dalt. Hi ha nervis al donar el tret de sortida, ja que ara es veuràn els vertaders
campions. De poc serveix anar tota l'estona el primer, si a aquestes alçades es fa figa. I
això és el que li passa al nostre líder. Surt tocadet, i va fenf figa. I això li pesa. I molt.
Comencem a pujar. A la pole el Vergés i el Santi. Els dos xerraires que no paren d'anar
parlant i parlant, però que van destacats. I jo els segueixo. Em començo a avançar de la
resta, i la moral em puja fins al punt de produïrme una satisfacció total i absoluta.
Vaig mirant enrera, i les formiguetes cada cop són més petites…
Amb aquestes que el Santi s'atura a inflar la roda, i l'adelanto, però ja dins del pàrking
de Montserrat em torna a passar i es consolida en la segona posició.
Un cop a dalt, el trio del podi anem a prendre uns gin-tònics i a berenar. Ens avorrim de
tant esperar a la resta, que finalment van arribant.
Tenim un comité de benvinguda: ara no se si es tracta de la Gunsalada o la Minovada
(és a dir la familia del Xus o la Señu, o de tots dos), que han vingut a passar el cap de
setmana a Montserrat, i que surten de l'hotel a donar-nos ànims. Ens fem les
preceptives fotos, anem a posar ciris a la Moreneta, i ens disposem a baixar cap a
Monistrol, on el Santi, l'Aspirant i l'Alfons havien anat el dia abans a deixar els cotxes
preparats per a la tornada.
Per cert, senyor Secretari, a veure si aboneu les despeses de trasllat als tres voluntaris:
vostè mateix faci càlculs: 111 kms. recorreguts, amortització proporcional de
l'assegurança, de l'impost de circulació, de les rodes, de l'oli, i de no sé quantes coses
més. Total, que truqui al Sr. Escolanet que ho té tot calculat i que li dirà quina quantitat
ha d'abonar a cadascun dels tres xófers.
Un cop carregades les bicis, anem a la plaça de la Vila que estava al costat,
concretament al Bar La Roca (en honor a l'Aspirant), a prendre unes cerveses i unes
olives reciclades. Comencem a recordar anècdotes de la jornada, i a pensar en la
propera sortida, a veure si reunim una mica més de quòrum.
Salut per a tots, i a pedalar força!


El Redactor en cap.