Tiana-Montserrat 2014  

 

LA TIANA – MONTSERRAT DE 2014


Aquesta sortida, que hem fet el dia 10 de maig, ja fa uns mesos que es va començar a
gestar, doncs molt abans de Setmana Santa en Safont ja havia movilitzat mitja flota
d’autocars de Catalunya per demanar pressupostos diversos de combinacions
d’aiutocar amb remolc, sense remolc, amb caminants, sense caminants, amb neveres
de fred per a comprar mató,…. I el pobre Safont, a qui ningú, subratllo, ningú li va fer ni
putu cas, desesperat, va estar a punt de cometre una bestiesa. S’en va anar a la tenda
dels chinus de Tiana, es va comprar una disfressa de samurai, i estava disposat a fer-se
l’hara-kiri, ja que estava molt decebut pel passotisme dels Saltamarges. Però en el
moment crucial, quan s’havia fotut el kimono, la cinta al cap i tenia l’espasa entre
mans, i va fotre el crit de “Banzai!!!”, va tenir la mala llet de patir una relliscada amb
tan mala sort que es va fotre la clavícula enlaire, i aquí va acabar tot. Ni hara-kiri, ni
autocars, ni el track del Safont (que sempre és el més fiable de tots, ja que el de
l’Aspirant ens va fer dubtar uns quans cops de ruta). Ara aixó si, en arribar a Montserrat
vam enviar a l’escolanet Alfons a fer unes pregàries pel bon restabliment de la clavícula
del Safont, i amb l’estona que hi va dedicar (no menys de 45 minuts) ara el Safont deu
tenir una clavícula com la d’un xavalet de 10 anys.
Bé, anem a la sortida pròpiament dita: vuit participants que sortim de Tiana: el Lluís
Cusso, l’Alfons, el Carlinhos, l’Aspirant, el Lluís ferreter (el primer convidat), el Gunsalas,
l’Oriol i un servidor. Quan em van dir que venia un ferreter, em vaig cagar. Em pensava
que era el Xavi l’assassí, que estava de permís de C’an Brians, però resulta que era un
altre ferreter: el de la competència…. I no sé com va tenir collons de venir després de la
sortida maricona que els hi vam fer fer el passat diumenge a ell i als seus amics del Bike
Tiana. Però es va apuntar i va fer un molt però que molt bon paper. Jo, quan el vaig
veure, em vaig pensar que era un submarinista, o un “bussu”, com diria l’Aspirant, ja
que darrera del Camelbak duia bues coses platejades allargades que semblaven les
bombones d’uxígenu (com també diria l’Aspirant) (i és que no ho dic tècnica i
correctament, ja que si parlo en propietat haurien de ser bombones d’O2, i algú es
podria sentir atacat…). Resulta que els dos artilugis platejats eren dos megabocates, ja
que el reietó s’alimenta bé.
De camí cap a la Vallensana haviem de recollir a un altre convidat: al Josep Vergés,
provinent de Santaco, que quan vam arribar ja feia més de mitja hora que s’esperava.
Haviem de baixar cap a la fàbrica de ciment de Montcada, i com a venjança per l’espera
ens va fer passar per un corriol tortuós plé de pedres i entrebancs, en el que ja va
haver-hi una primera galeta: l’hostia-aperitiu del Quisso, que es guardava el plat fort
per més endavant. Seguim cap a Montcada, i a la cruïlla del pont hi trobem a un exempalmador
de Telefònica i col.lega del Carlinhos: el Fidel (tercer convidat), que també
estava florit d’esperar…
Ja èrem els deu magnífics (és un dir); i comencem a pujar per la llera del riu Ripoll,
després de fer una visita cultural de la zona més pija de Montcada-sur-mer.
Impressionant el riu Ripoll. El que era una claveguera fa un munt d’anys, ara està plé
d’anecs, d’ocells diversos, de vegetació, i fins i tot de peixos, als que els hi ha muntat
una espècie de slalom digne de Port Aventura per que facin no sé què. Ara això sí, els
farigoletets i els ecologistes n’estan molt cofois d’aquesta obra que no se sap ben bé
per què serveix! I també ens trobem un bon grapat de Lozanos, espècie invasora molt
aficionada als temes de les dues rodes.
I quan anàvem tan tranqui.lament vorejant el riu, el Lluís Cussó de cop, però de cop,
cau a terra com un sac de patates. I va fotre tant soroll, que fins els medidors del
Centre de Sismologia de Catalunya el van detectar. Epicentre: el caminet del costat del
riu. Causa del moviment sísmic: el morrasso del Quisso, a qui se li va enganxar el pedal
amb un pal de fusta que hi havia al mig del camí, i va caure de forma estrepitosa.
Conseqüències: un troç d’home espatarrat, la bicicleta per terra, i un canell fet caldo.
Va trigar uns minuts en tornar a ser el mateix. Un cop centrat, es va posar com un boig
a buscar un tubet de Voltaren que diu que duia a la motxil.la, i que no va trobar. A falta
de Voltaren, l’Aspirant li va oferir crema de la que es fot al cul, però quan va veure que
es deia “Vaselina la Menorquina, para una penetración muy fina”, es va fer el machote i
va dir que no li en feia falta… Qualsevol n’hi demana! També li va oferir una mica de
Vaginesil, però el Lluís no ho va veure clar…
Vam seguir riu amunt, fins arribar a les primeres rampes fortes que ens porten a
aquella esplanada plena de barbacoes i taules (que no recordo mai com es diu), on
parem a esmorzar. Recuperem forces i a seguir la ruta. Ara l’objectiu és arribar a
Matadepera, on arribem de forma relativament fàcil, tot pasant pel raconet de bosc al
costat de la carretera on hi ha una cadira blanca, que pertany a aquella amiga del
Carlinhos de tota la vida, però que aquest cop no vam tenir ocasió de saludar. I allà
comença la vertadera excursió: riera amunt, fins arribar a una urbanització que puja i
puja i no s’acaba mai, i allà agafem el camí cap a l’Obac. Als punts habituals ens fem les
fotos preceptives, i seguim cap a Rellinars. En aquell tram jo anava molt però que molt
acollonit. Només m’imaginava el Xaví l’Assassí adelantant-me i fotent-me per terra, i
provocant-me lesions i trencadisses de culottes vàries. Arribem a Rellinars, i el Cussó
que estava emocionat, ja que pensava que parariem al bar del poble a repostar
energies (també conegut pel bar on el Barrachina fa un parell d’anys va canviar la pela),
es desmoralitza del tot quan l’Aspirant, en el seu més pur estil dictatorial, diu: “Aquí no
parem!”. I tots a seguir com a borregos. Comença la pujada que no s’acaba mai, i
camins de pedres i més pedres. I molta calor. Sense una mínima ombra, els cervells es
van escalfant i comencen a fer “xup-xup”.
Anem baixant, cap a Castellbell, i d’allà a Monistrol, al bar de l’estació del cremallera,
un lloc idíl.lic per a dinar. Seiem fora, ens comprem unes begudes (consti que l’ampolla
d’aigua era molt cara, però si dius que ets xòfer només val 1,60€, és així Alfons, oi?),
reposem forces, i a seguir. Allà es produeix un relleu: el Quisso, que està fet una
piltrafa, cedeix la seva plaça a la Señu que, molt mal aconsellada pel Gunsalas, ja que
no li havia informat de la calda que feia, se’ns presenta amb pantalons llargs. Quina
calda devia patir!!
Sortim de l’Estació, passem pel Cementiri, i comencen les rampes més tortuoses de la
sortida. Rampes pedregoses, amb un Sol de justícia (el termòmetre marcava entre 38 i
39 graus de temperatura), i un servidor que comença a perdre l’oremus. Sort que
l’Aspirant, que no ho va reconèixer però anava tan tocat com jo, em va fer costat, i vam
anar pujant xino-xano. Pujada llarga, molt llarga. I pesada, molt pesada. Allà és on els
cagamandúrries comencen a fer figa. M’honora poder dir que allà ja no anava l’últim:
ja tenia companyia, una companyia força nutrida…. Parem a una font on queia un
rajolinet molt però que molt prim d’aigua, però que estava molt fresqueta, i agafem les
últimes energies. Seguim pedalant fins a Sta. Cecília, i a partir d’allà la carretera
asfaltada que ens portarà al Monestir.
En aquell moment, jo que soc un toro dièsel amb motor de baixa combustió foto el
turbo i començo a deixar als boques de la Penya Ciclista Matinera darrera meu: el
pollastret Carlinhos, i l’Aspirant dictador. Començo a apretar les meves potes d’elefant,
i els vaig deixant enrera. Quina satisfacció!!!! M’imagino la conversa entre els dos:
“Deixem-lo que es faci il.lusions i que sigui el primer de nosaltres en arribar, a veure si li
passa el gran disgust que encara porta de l’any passat, quan vam venir a Montserrat i
no el vam convidar….”
Entrada triomfal al pàrking, que encara està molt lluny de la basílica, però et fa sentir
més a la vora de la meta. I molta, moltíssima gent! Es veu que els de la Salle no sé què
celebraven, que estaven tots allà. Era pitjor que el primer dia de rebaixes al Corte
Inglés (Tall Britànic pel senyor Gunsalas). Quin munt de gent. Anem fent slalom fins
arribar a l’esplanada del Monestir, i allà rialles de goig i satisfacció. Fem algunes fotos, i
cap a posar ciris a la Moreneta. Al Carlinhos i al seu amic Infidel, en lloc de Fidel (ja
que no el va esperar i va arribar molt abans que ell) els hi agafen les presses per que
han d’agafar no sé quin tren i han de marxar ràpid, molt ràpid. Total que foten el camp
deprés de posar un parell de ciris, però marxen tan ràpids que no ens dona ni temps de
fer-nos la foto oficial.
I la resta, esperant, esperant, esperant… Resulta que al Sr. Alfons li va agafar el frenesí
d’anar a veure a la Moreneta en persona, de tú a tú, per entendre’ns, i es va fotre a la
cua, sense pensar que amb les seves credencials de la Federació d’Escolanets de
Catalunya hi té accés directe. I vam esperar uns tres quarts d’hora fins que no va tornar
a aparèixer. I les seves primeres paraules van ser: “Ja sabia que us emprenyarieu per
haver-me hagut d’esperar”. Sense comentaris. Però quan vam saber que va estar
parlant amb la Moreneta sobre el Safont, a veure si ens el deixa ben arregladet, i ens el
desintoxica de les cures d’orujo que es fot quan va a Galícia, vam perdonar l’espera, i la
vam donar per ben emprada.
Ja de baixada, els últims quilòmetres fins a tornar a Monistrol, on ens esperava
l’assistència tècnica: la Sílvia que havia pujat amb el seu cotxe, el Santi, que va portar la
furgoneta de les peixeteries Oliver i Batlle, i la Espace de la familia Gunsalas Higueras,
que havia portat fins allà el Quisso, que prèviament havia pujat la Señu. I quin detall la
Señu: treu una nevereta del cotxe, plena de gel i de cerveses Moritz, que ens fotem
amb un gust brutal. I sense manies, davant del bar on normalment ens fotiem una
cervesa, i aquest cop de gratis!!! I jo em regunto: els Gunsalas Higueras beuen cerveses
Moritz per que es pensen que són catalanes? Deuen saber que les fabriquen a
Zaragoza, la terra de la Virgen del Pilar? Una reflexió que crec que pot ser del seu
interès….
Agafem cotxes i furgonetes itots cap a Tiana. Arribada als Teletubbis (aquest cop sense
cervesa pagada pel Club), i a pensar en la propera sortida, a veure si en som uns quans
més (havia oblidat dir que el Dr. Claudi de José s’havia excusat, ja que assistia al
Congrés Mundial d’Urologia que es fa cada any per aquestes dates a Zaragoza, allà on
fan la cervesa que beuen els Gunsalas Higueras, en el que havia de pronunciar una lliçó
magistral sobre “Els sillins de bicicleta fets de pocel.lana (amb motlle porós), contra la
prostatitis aguda”). El proper més la conferència sortirà publicada a la revista Lancet i al
Journal of Medicals de Matalascañas University).
Bé companys, un altre cop un plaer haver compartit sortida amb tots vosaltres, i
desitjant veure-us ben aviat. Per cert, m’han sonat campanes de que l’acte més
multitudinari dels Saltamarges (el dinar de la Catequística) ha de canviar de data per
raons politiques d’alt nivell. Suposo que en serem informats.
Salut per tots!

El Redactor en cap