Montserrat-2012  

El dia 19 de Maig de 2012 és un dia que estava predestinat a ser una jornada històrica: havia de coincidir la tan esperada final de Champions entre el Barça i el Madrid amb la sortida dels Saltamarges a Montserrat. I per a arribar a l’hora de veure la final de Champions, l’Aspirant va agafar la responsabilitat d’organitzar una ruta “sense sorpreses”, amb tot controlat i sense dreceres ni excursions inesperades cap a La Roca. Doncs bé: de tot això, res de res. Ni final de Champions, ni ruta perfecte….

Haviem quedat a quarts de set, ben puntuals, a l’habitual punt de trobada. En total, 18 “biciclistes” : el Quisso, el Jesús, el Txus, l’Oriol, l’Aspirant, el Carlinhos, el Santi, el Jaime, els dos Jordis –el Garmin i el “rodes blanques”-, els Enrics –Enric 1 i Enric 2-, l’Alfons, el Safont, el Xavi, l’Àngel, el Josep i un servidor. Hi havia una absència important: el Claudi, que no va poder venir ja que estava a Saragossa, convidat al Congrés Mundial d’Urologia, on havia de pronunciar una conferència sobre “Els motlles porosos i les pròtesis de prostata fetes de porcellana”. Tema interessant.

Sortida cap a la Cartoixa, per a enfilar la Conreria…., però d’entrada situem-nos ja a Montserrat, doncs aquesta crònica la començarem pel final, com a homenatge als quatre machotes del dia: l’Alfons, l’Enric 1, el Jaime i el que sotscriu, el Redactor en cap, que vam ser abandonats a Montserrat al capvespre, sota unes condicions climatològiques molt adverses, amb una ventolera digna d’un tifó tropical, i unes temperatures que semblava que estiguéssim al Tibet, més que a Catalunya. Quina putada ens van fer els de l’equip logístic!!! Puc entendre que el tiberi que es van fotre, pagat pel Club, com no es cansava de remugar l’Alfons, fos un tiberi copiós, regat i ben regat per un suc de raïm fermentat, possiblement amb algún suc de civada -també fermentat- com aperitiu, i finalitzat amb uns cafès i copes de destil.lat d’aiguardent de ví (és a dir, i parlant en plata, ví, cervesa i conyac). Ara bé, devien arribar molt deshidratats al restaurant, i en beure tant i tant per a calmar la set, les seves facultats per a fer càlculs mentals es van veure minvades, d’aquí que al trobar-nos a Montserrat ens vam adonar que hi havia més caps que barrets, és a dir, més “biciclistes” que places de cotxe disponibles…. Sí, sí, sembla mentida, però a dalt de la Serra d’Or no hi havia tots els cotxes que hi havia d’haver. N’havien deixat un a Monistrol, no sabem ben bé per què. Els més espabilats, en veure el panorama, es van encabir als cotxes, mentres que els quatre esmentats martirs vam quedar sense ubicar, i vam haver d’esperar més de mitja hora, amb un fred de nassos, per que Sant Josep anés a Monsitrol a buscar el cotxe que faltava. I a damunt, el Presi fotia les culpes a la Silvia, ja que no estava previst que vingués acompanyant a la Señu…. Kullons Presi, que faltaven 4 places, i la Silvia, que està molt primeta, només ocupa un seient…… Bé, deixem-ho estar, i no fotem més maranya, però esta clar que el futur de l’equip de suport no està ni a DHL ni a Seur. La logística no és el seu fort.

I ara continuarem amb les incidències, ja que va ser una sortida un xic accidentada. El primer “pinchassu” cap a Santa Perpètua, amb el Santi de protagonista, com a pressagi d’una mala jornada pel xicot d’Artigues. Més tard va ser l’Enric 1 que va punxar, amb una bici que acabava d’estrenar i per últim, un tercer pinxassu no recordo de qui…. Una altra incidència va ser la trencadissa de cadena del Safont. Tot pujant cap a l’Obac s’anava sentint com una música de percussió de fons: uns catacrics-catacrecs cada vegada més intensos que ens tenia a tots mosquejats. I resulta que aquesta musiqueta no era, ni més ni menys, que la cadena del Safont que, més seca que un bacallà d’Islàndia, cada cop es queixava més, fins que va dir prou. Catacrock!! Cadena trencada, i comité d’enginyers experts al voltant de la bici, donant consells de com arreglar-la. Al final l’Oriol es va arremangar les mànigues, i va agafar la responsabilitat d’executar el procés de reparació.

Mentre anàvem pujant cap a l’Obac, el Santi va patir una transformació. Ell, que és més aviat morenet (de raça gitana –del barri de Sant Roc-Artigues-, per a ser més precisos), es va anar quedant blanc i més blanc, i quan ja semblava l’Iniesta del Polònia (és a dir color paper de fumar), i estar més marejat que un ànec, va fotre una vomiteada important, i va aconseguir alleujar-se una mica. De totes formes, no es va refer del tot, però va aconseguir arribar a Rellinars, on tocava parada per a dinar, i allà va llençar la tovallola. Més tard, els cracks de la logística el recollien per a incorporar-lo a la comitiva de suport. El tall de digestió que va patir el Santi va ser conseqüència de l’obsequi que li havia fet la seva sogra. Sembla que acabava d’arribar de Menorca, i que li va portar una sobrassada de regal. El Santi, que és un bon Jan, per a quedar bé amb ella va renunciar a preparar-se un dels seus entrepans de disseny per a esmorzar, i es va fotre un bocata de sobrassada, que li va provocar un gran rebombori. Maleïda sobrassada!!!

I per últim l’incidència més greu de totes, que vaig patir en les meves carns. El Xavi ferreter va cometre un homicidi frustrat en grau de tentativa contra la meva persona: tot baixant per una pista pedregosa, li va agafar un dels seus “frenesís” i es va anar fotent nerviós. Volia avançar, sí o sí. El portava darrera i amb el seu neguit per a passar-me em va fer un adelantament en un revolt plé de pedres que em va obligar a canviar la traçada. Al tocar el fré en plè revolt va passar el pitjor: se’m va atravessar la roda davantera, i morrada al canto. Vaig volar i vaig caure damunt d’uns roca del paleolític que es devia esquerdar amb els meus 95 kgs. de pes…. Resultat: riota general, pantalons estripats, colze esgarrinxat i hematoma a la cuixa esquerre. I avui que em fot un mal de nassos. Sense comentaris.

Bé, un cop comentades les principals incidències no podem passar per alt algunes qüestions que ens haurien de convidar a la reflexió. Una d’elles és, evidentment, la relació amor-odi de l’Aspirant amb el GPS. Tot cofoi va arribar al matí al punt de trobada amb un “aquest cop sí” als seus llavis. I es referia a que l’excursió de Montserrat estava controlada, ja que a l’anterior sortida espectacular de La Prehistòrica a La Roca va acabar confessant que havia gravat al GPS un track equivocat, motiu pel qual vam fer més voltes que una baldufa…. “I aquest cop sí”, havia de voler dir que teneim un track de primer nivell per a anar a Montserrat (el track que ens hagués hagut de permetre arribar a l’hora a casa per a veure la final de Champions que mai va ser….). Això ens pensàvem tots, fins que a mitja excursió se’m va acostar el Jordi Garmin, una mica cap cot, i em va confessar: “no té cap track, només té troços de tracks….”. Us imagineu tenir només troços de ruta?? Doncs ho vam patir quan sortiem de Castellbell i el Vilar, ja que ens va fer pujar i baixar una pista no sé quantes vegades, doncs que no trobava el nord (ni el sud, ni l’est, ni l’oest….). El Jordi em va confessar que dilluns al matí, si no es recuperava durant el cap de setmana, aniria al CAP de Tiana a demanar la baixa per stress laboral…. I es que l’Aspirant, cada cop que arribàvem a una cruïlla, cridava: “Jordi, vine cap aquí, que no sé com va aquesta merda”, o bé “….que s’ha apagat la pantalla i no se com tornar al programa”, etc., etc., etc. Pobre Jordi….

La gestió més trascendent de l’Aspirant va ser la que va fer amb les forces vives de l’Ajuntament de Castellbell la setmana anterior a la sortida. Resulta que al mig del poble hi ha un pont que travessa el riu, i que està tancat per una porta metàl.lica considerablement alta, la qual l’any passat va haver de ser escalada en el més pur estil Araceli Segarra. I aquest any l’Aspirant volia evitar aquest mal de cap: va remoure cel i terra fins que va parlar amb no sé qui del Consistori que, després de demanar no sé quans permisos, va autoritzar que ens obrissin el pas. Quina fita havia aconseguit!! Tenia el telèfon d’un tal Xavier, a qui havia de trucar per que ens vingués a obrir la porta. Però quan el va trucar, el tal Xavier li va contestar: “N.P.I.”. No obstant, amb els seus dots negociadors i la seva mundologia, el va acabar convencent, i el Xavier finalment ens va venir a obrir. Bravo Aspirant!!

A mida que anàvem pujant cap a Montserrat les forces flaquejaven. Quan vam arribar a un lloc que no recordo com es diu, l’Enric 2 va decidir plegar, i va agafar la carretera per a anar fins al cim, escurçant el patiment…. El personal ja començava a parlar de rampes, d’esgotament i de mal al cul, i les bossetes de gel energètic i les barretes miraculoses s’anaven jalant de forma descontrolada, i fins i tot desmesurada, m’atreviria a dir…. Ens trobem amb un grup de “biciclistes” que venien de Torelló, i una noia qua anava amb ells, tota menudeta, i amb unes cuixes del 33, ens va passar a tots, deixant-nos bocabadats i estorats. Els “gallitus” van voler seguir-la, però no hi va haver forma. Quina frustració!!

Bé, arribem a Montserrat. (Faig un parèntesi per a comentar que m’acaba de trucar el Carlinhos, i quan li he dit que estava redactant la crònica, m’ha ofert iPhones sense cost per a tota la familia, ADSL vitalici gratis, i no sé quantes coses més, a canvi de que no el mencionés gaire en l’escrit. No ho entenc….). Segueixo: ja som a Montserrat, i ens trobem amb una grandíssima sorpresa: la Silvia i la Señu que ens esperaven totes rialleres i contentes, amb una recompensa brutal: una nevereta amb unes quantes ampolles d’orxata i granissat de llimona de Can Soler. Quin detall!! Es nota la sensibilitat femenina!! Una beguda que ens va reconfortar d’allò més. I tot de cop, pànic nuclear: s’havia d’anar a posar els ciris preceptius a la Moreneta, abans de que ens tanquéssin el xiringuito!! Tots corrent cap a dins, per a complir amb el ritual, formulant tota mena de desitjos. Només un dels ciris em va cridar l’atenció: el que va posar l’Aspirant amb una inscripció que deia “Ofrena personal de l’Aspirant, per que la Moreneta em concedeixi l’habilitat de fer funcionar el GPS”. Malaguanyat ciri….

De sobte, al Quisso li agafa un rampell, i fot el camp correns: s’en va a comprar mató i no sé que més, ja que les paradetes que hi ha a l’entrada de la Basílica estaven a punt de tancar. Tot un detall, vam pensar tots. Ens portarà berenar per a acompanyar l’orxata. Però d’això, res de res. Era per consum propi…. Decidim marxar, i cap al pàrking a carregar bicis a la furgona. El Garrofaire ens havia cedit gentilment la seva furgoneta, de la qual el President n’era el xófer. I a l’hora de carregar les bicis van haver-hi unes cagarrines generalitzades, semblant al tall de digestió que havia patit el Santi (que mentrestant estava dormint al cotxe de l’Agustí). I aquest acolloniment ens va agafar quan el grup de logística dels Saltamarges va començar a carregar bicis, unes damunt les altres, ja que per molt gran que sigui la furgoneta del Romeu, n’hi haviem de fotre fins a 18, i no hi cabien si no es posaven en el més pur estil de la “pila del greix”. Un cop la furgoneta carregada semblava talment un camió dels que fa viatges a la deixalleria amb mobles i trastos vells. Rodes desmuntades, manillars torçats.... Quant material malaguanyat!! I a l'arribada a Tiana es va poder constatar: alguns Saltamarges ploraven desconsolats per que les seves bicis havien patit alguna ratllada, d'altres es van trobar amb els tambors dels frens de disc que s'havien bloquejat.... En fí, tot un drama.

I un cop feta la descarregada general al Parc dels Teletubies, cap a casa. Vam arribar a la mitja part de la final de la Champions, d'aquella Champions tant desitjada i ràpidament oblidada per tots. Per cert!! M'oblidava una de les absències remarcables: el Tito, que se n'havia anat a Múnic (Munichhhhh, com diuen els madrilenyos) a veure el seu ídol a la final. Pobre Tito, quin desconsol....

I ara mentres ens anem recuperant dels mals de cul, de les contractures a les cervicals i de l'agarrotament de les cames, ja comencem a pensar en la propera sortida, Per cert, Jordi, a Garmin no es fan cursets particulars de GPS???

Salut a tots, i a pedalar!!

El redactor en cap