Tiana - Collserola 200630.abril.2006 


Puntualment, a les vuit del matí, catorze Saltamarges estàvem preparats al parc dels Teletubbies per a anar cap a Collserola. De fet, n’érem catorze, però només una dotzena vàrem prendre la sortida, ja que un parell van agafar una altra direcció. Ens esperàven més de 5 hores, i més de 50 quilòmetres pedalant. Tot un repte.

Vàrem començar a pedalar puntualment, i de forma tranquila, però la tranquilitat es va acabar ben aviat. Anant guiats pel Salva i el Juanjo, l’excursió es converteix en el “más difícil todavía”. Ja se sap que, per aquest parell de ciclistes d’èlit, el principi de que la distància més curta entre dos punts és sempre una recta no és vàlid. Així, doncs, desseguida vàrem començar a agafar corriols i corriolets, trialeres i trialeretes, i vinga a donar voltes. Jo, que no em caracteritzo precisament per tenir un gran sentit d’orientació, en qüestió de minuts ja estava més despistat que el Real Madrid aquest any (amb perdó del Tito). Però bé, pedalant, pedalant, vàrem arribar a Montcada, després d’haver fet una gimkama per la zona de Sant Jeroni. D’allà, direcció Collserola. Ja teniem la serralada davant dels nassos. La teniem a tocar, però el senyal més evident de que estàvem a la vora va ser quan vàrem començar a veure botigues i magatzems de làpides, corones i rams de flors…. Primera parada, per a fer la foto de rigor. El David, fent de contorsionista, va a conseguir posar la càmara damunt una pedra, per a inmortalitzar aquell moment amb una foto de tot el grup. I segueix l’aventura.

Anàvem pujant i baixant, i els primers olors de carn a la brasa fan que el personal comenci a tenir gana. Es comencen a sentir comentaris de l’estil “Collons, que bé que anirien ara unes costelletes”, o bé “Unes seques amb botifarra, amb una torrada amb all i oli, passarien la mar de bé”…. Però nosaltres, res de res. Estàvem allà per a pedalar, i per a fer un petit piscolabis quan toqués, amb un bocata fet amb pà del dia abans, i alguna fruita. I prou. Bé aixó gairebé per a tots, ja que quan en Lluís Cussó va treure el seu esmorzar, tots ens vàrem quedar bocabadats: dos bocates, un brik de suc de fruita, i no sé què més podia portar, ja que la bossa era grossa. Només li faltava treure la manta de quadrets per a seure al terra. Vàrem triar el pitjor lloc per a esmorzar. Ens vam fotre en una cruïlla, que semblava la cruïlla de Passeig de Gràcia amb la Diagonal, ja que el trànsit no parava. I per a acabar de fer-la bona, tant l’Àngel com el Tito, en plan molestós total, es van fotre en mig d’una baixada que, si hi arriba a passar algun ciclista despistat o poc hàbil, se’ls endú per davant.

Un cop esmorzats, seguim amunt, i ben aviat comença la baixada. Unes trialeres molt maques. Uns paratges fantàstics. I de cop, es comença a sentir de lluny una música un tant estrafalària: una nova versió del “Que viva España”, que havien transformat en un “Que viva Europa” (deu ser per allò de la globalització). I cada cop, la música més forta. Semblava que ens apropéssim a Can Zam, quan el Justo Molinero fa la festa de Radio Tele Taxi. I de cop, quan la música ja ens feia dubtar si estàvem en mig del bosc o a dins d’una discoteca, una gran aparaició. Arribem a una zona anomenada “Can Coll”. Em vaig haver de pessigar per a saber si estava somiant, o si el que veia era real. L’al.lucinació era col.lectiva. No ens ho podiem creure. De cop ens apareix una gran esplanada plena de cotxes, taules de càmping, cadires, neveres portàtils, nens, nenes, mares, sogres, bicicletes, pilotes, radios, el canari …. Centenars de persones en un paratge plè de pols. Un partit de futbol entre dos equips que semblàven les sel.leccions de la “Modelo” i de “Ca’n Brians”. Quin canguelo. Em sembla que la densitat de tatuatges per metre quadrat devia ser de les més altes del planeta. Unes imatges que, si les posen en una pel.lícula del Torrente, encaixarien perfectament en l’ambientació.

La parada a Can Coll va ser curta. Només per a repostar una mica d’aigua, i ràpid a pedalar, no fos que al Salva li fotessin la bici nova que acabava d’estrenar. Quin descans quan ens allunyàvem d’aquell paratge.

I va sorgir una bona idea: es va proposar fer la Costellada d’enguany en aquest lloc tant idíl.lic. Es va decidir crear una comissió que estudii el tema. I per unanimitat, es va decidir que aquesta comissió estés formada pel Presi, pel Carles Bagó (representant de “La Caixa”, per si s’ha de fer alguna negociació econòmico-financera amb els de la 4ª galeria), i pel Joaquim Oliver (tres personatges entranyables dels Saltamarges, que no van venir a l’excursió). I es va decidir que el millor que podien fer era anar-hi un diumenge a fer un bon tiberi, i a fer amistats, per a organitzar activitats lúdiques conjuntes pel dia de la Costellada.

I l’excursió va continuar. Al arribar al riu Besós un dilema: anem pel riu fins a la platja, i de Sant Adrià a Montgat vorejant el mar, o bé seguim fent el cabra per les muntanyes. Hi ha opinions contraposades. Un clar defensor de l’alternativa “platja” era el Tito, que no parava de dir que si anàvem pel litoral veuriem unes quantes tetes. Hi havia algú més a favor de l’alternativa, però finalment la muntanya va tirar més que l’opció eròtica, i ja ens tens de nou fent el cabra. I mai millor dit això de fer el cabra, ja que vàrem tenir un tram d’uns dos-cents metres, o més, que vàrem haver de fer amb les bicis a coll. Quin esgotament!!!!

I al arribar a dalt, en David es va haver de menjar les paraules que havia pronunciat feia una estona. No se li va ocòrrer res més que dir: “Quina sort, avui no ha punxat ningú…”. I cagada pastorets. Punxada del Lluís Cussó.

La punxada es va agraïr, ja que ens va donar uns minuts de descans. Mentre la resta del grup contemplava la tasca dels repara rodes, s’anaven dient bestieses i acudits, a veure qui la deia més grossa. I un cop arreglada la punxada, tornem-hi. Aviat vàrem arribar a l’Ermita de Sant Climent. I això ja volia dir que estàvem a la vora de casa. D’aquí, baixada cap a Sant Jeroni, d’aquí a Canyet, i cap a Tiana.

Un cop al Camí dels Francesos, el grup es va disgregar, i en Carlinhos i jo, vàrem agafar el camí cap a Ca’n Peitx, i d’allà a casa. Ah! I nova sorpresa. Tant de bó el David hagués callat, ja que el Carlinhos també va punxar, a uns metres de casa seva…..

Esperem que la sortida es repeteixi, i a la propera vegada, fem un esmorzar com Déu mana.

Salut per a tots,
Adrià Valls

P.S. Esperem notícies de la Costellada a Can Coll