Carrilet d'Olot 2015  

EL CARRILTE D’OLOT – Juliol ‘15


Si algú ens hagués demanat quin plan teniem pel diumenge 5 de Juliol, data en que estava previst assolir temperatures récord, i li haguéssim dit que feriem una excursioneta en bici de 100 quilòmetres de res, ens hagués dit si estàvem torrats.

I és que s’ha de ser bastant tarat per posar al calendari dels Saltamarges una excursió d’aquest tipus al bell mig de l’estiu. Però sigui com sigui, es va fer així i no hi podem dir res.

L’excursió prometia: onze ciclistes per anar d’Olot a Sant Feliu de Guíxols i uns quans acompanyants que venien per passar un dia d’excursió per les contrades gironines. Vam quedar a dos quarts de set davant del cole Lola Anglada, vam carregar les bicis, i a punt per a marxar. Però ostres, no podiem marxar doncs en faltaven dos… I no eren els Barrachina! Eren el Josep Bonancia i partenaire que van arribar deu minutets tard. Finalment ens posem en marxa, i cap a la Garrotxa, via túnel de Bracons. L’Anjalitu l’òptic estava emocionat, doncs era el primer cop que passava pel túnel, i això el va fer posar molt nerviós. Semblava un nen petit amb sabates noves.

Arribem a destinació, descarreguem bicis, i a punt per pedalar. Èrem onze ciclistes: la Silvia la temerària, el Santi i la Teresa, l’Àngel Sayol, l’altre Àngel o Anjalitu l’òptic, en Lluis Cussó, l’Aniceto, en Cinto Paris (àlies Escagarrinator), l’Aspirant, el seu cosí Xavier Olivé i un servidor. Però just abans de començar a pedalar, en Cinto, amb cara complertament desencaixada diu que ha d’anar a cagar, ja que tenia uns cargolins importants. Tant insistir, que finalment l’Aspirant l’acompanya (com fan les dones que van al lavabo de dues en dues) i van al bar del poble a descarregar. Aquest és el punt zero de la crisi ecològica que ahir va patir la Vall d’en Bas. Mentre estàven evaquant, l’Olivé es comença a posar nerviós i suggereix que comencem a passar. Ni Déu li fot cas, i es queda més sol que la una amb la seva proposta insolidària.

Apareix l’Escagarrinator amb cara de plena satisfacció, i comencem a pedalar. La primera tirada era un equivalent de l’Alpe d’Huez al Tour: una tirada de menys de 10 quilòmetres i cent metres de desnivell. Quin esgotament. Era tal el desgast físic que necessitem parar a esmorzar. Seiem en una terrassa, demanem cerveses (i Aquarius per les fèmines) i a fotre-li al bocata. Els Barrachina treuen un tupper amb olives i l’Anjalitu està a punt de perdre una dent, doncs portava un bocata que havia congelat fa uns quans mesos i estava dur com una pedra. Just a la primera queixalada, en Cinto s’aixeca de cop, amb posat de concentració, i desapareix. S’en va al lavabo a continuar el seu festival: més cagarrines que no paren i que l’obliguen a fer uns quants viatges a veure al Sr. Roca. Finalment, quan ja havia tret fins a l’última papilla, pren la sàvia decisió de tirar la tovallola i abandonar la cursa. Mentrestant, l’Olivé ens fa la primera lliçó magistral del dia: una conferència sobre les llimones, el limoncello i no sé quantes coses més.

Reprenem la ruta cap uns paratges ombrívols i paradisíacs i anem tirant, ja de baixada. Parem uns quans cops per a fer reagrupaments. L’Aniceto, que havia robat una botzina de la bici del seu net, no para d’anar donant la tabarra durant tot el trajecte amb el mec-mec, però com que és el President no li podem dir res… Seguim. Cada cop amb més calor. Anem atravessant pobles fins que arribem a la segona lliçó magistral del dia, sobre la densitat d’aficionalts del Barça a la Cellera del Ter, que segons el mestre és la més alta de l’univers. Seguim rumb a Girona, i arribant a Salt, primer caos de la jornada: els Barrachina que no aparèixen, i espera que espera. Finalment podem parlar per telèfon amb ells i resulta que han anat per un altre camí. Quedem que ens trobarem a l’estació de la Renfe de Girona i comencem a passar. Arribant a Girona, el Cicerone de les lliçons magistrals no escolta les indicacions d’un servidor que diu que l’estació està cap a l’esquerra, i ell cap a la dreta. Ens perdem (doncs evidentment l’estació estava cap a l’esquerra), i el gran ensurt del dia: som interpelats per un agent fatxa de la Policia Municipal de Girona, que en tó xulesc ens diu que no anem per la vorera. Li fem cas, baixem a la calçada i canviem la direcció, doncs l’estació estava cap a l’altra banda, i anem a la trobada amb els Barrachina. Parem en un semàfor i no veiem a la Silvia. Ón és la Silvia? Uns cent metres enrere es veu un cotxe dels hombres de Harrelson de Girona amb totes les llums i sirenes connectades, i a la Silvia detinguda!!! Tots es van cagar, i els únics que ens vam jugar el físic per anar a donar-li suport som l’Anjalitu i un servidor. Arribem on la Silvia està detinguda i enmanillada, i l’agent fatxa llegint-li els seus drets. L’acabàven de detenir per haver-se saltat un semàfor en vermell (tot sigui dit, per culpa de l’Olivé que ens va fer anar cap a la dreta, quan era cap a l’esquerra). Li foten una multeta, i com que era el primer diumenge de rebaixes li fan un descompte del 50% si paga voluntàriament. Quina gran política comercial aquests de Girona!!

Un cop passat l’ensurt i l’emprenayada (just després de que el mestre es diposés a donar una nova lliçó magistral sobre els semàfors i que la Silvia el fes callar de cop) reprenem ruta cap a Llambilles, on haviem de dinar. Aquests quilòmetres van ser els més durs del dia. El termòmetre de la bici m’arriba a marcar 46 graus i fa una calor que tomba. A la Teresa se li van acabant les piles, i per postres, la pica una abella malparida. Arribem a Quart, uns quants es van a dutxar, i seguim cap al restaurant.

La majoria dels ciclistes (que també podriem anomenar els “cagamandúrries”) pleguen i diuen que ja no segueixen pedalant. Quin nivell!!! Només quedem cinc o sis disposats a seguir lluitant contra la calor un cop dinats. Quedem els quatre membres de la Penya Ciclista Matinera i el Mestre Olivé, ja que la sisena en discòrdia, la Silvia, finalment decideix seguir amb l’autocar per anar a banyar-se a la platja.

El dinar, lleuger. Ben planificat per un gran dietista: l’Àngel Sayol. El que hagués estat ideal per les circumstàncies de cansament i deshidratació, per exemple una amanideta o meló amb pernil, un peixet a la planxa i una amanida de fruites, queda aparcat pel menú Carpanta: amanida, calamars a la romana, paella i arrós amb llet de postres. Sort que al final vam poder negociar altres postre més lleugers com el flam de mató o la crema catalana…

Acabem de dinar, i a reprendre la marxa. En aquests moments, fa una calor de justícia, i ens disposem a pujar a les bicis per orgull propi, però tots de bon gust haguéssim agafat l’autocar amb aire condicionat en lloc de castigar-nos com massoques. Comencem a pedalar pels camps plens de panís i blat, i disposats a fer els 30 quilòmetres que més o menys ens queden.

Fem una parada en un bar que ens trobem per la ruta i carreguem aigua i gel. Seguim pedalant, i finalment arribem a Sant Feliu!!!

Ens trobem amb la resta del grup que estan asseguts en un xiringuito de la platja, alguns dels ciclistes es banyen, i n cop banyats i reposats, cap a l’autocar. Patim alguna retenció, però arribem segons l’horari previst.

Tornada cap a Tiana i una aventura més a la motxilla. I ara, fins a la propera.

Ah, per cert. Proposo que a la propera Assemblea dels Saltamarges se li retiri el títol oficial de Nutricionista a l’Àngel Sayol, i que se li restitueixi el de “Liante”, doncs és més adequat pel seu perfil.

Salut per a tots, i a pedalar força,


El Redactor en cap