Palamós-Roses-Cadaqués -2010  

PALAMÓS – ROSES – CADAQUÉS 2010

Abans de començar la crònica propiament dita sobre la sortida dels dies 5 i 6 de Juny per terres empordaneses, una petita menció al cas Pretòria, recentment publicat, un cop aixecat el secret del sumari. Al foli 8.397, concretament a l’apartat titulat “Chanchullos estrafalarios”, es fa referència a un tal Sr. Toni S. , àlies “el Sifón”, que segons es diu, està sent seguit des de fa temps per la brigada de delictes monetaris i fiscals. I què se li imputa? Doncs cobrar el doble de les quotes als associats d’un club ciclista del Maresme del qual ell n’és Tresorer. I no és per res, però heu observat els Saltamarges que en el rebut que ens ha vingut carregat recentment hi posa “Cuota 1er. Semestre” (en castellano, que es muy fino), i ens cobren el montant de dos semestres? Casualitats? Que cadascú pensi el que vulgui….
I també abans d’entrar en matèria, un petit record per l’amic Àngel de la Guarda, el “Liante” per excel.lència dels Saltamarges, que va dir que aquest cop estava tranquil, ja que com que no venia a l’excursió, no sortiria retratat a la crònica. I es que no va venir, doncs dissabte tenia un dinar a Tiana, i després d’analitzar totes les possibilitats hagudes i per haver de putejar al Sant Josep Bonancia per que fes de xófer i l’acompanyés a la festa familiar des de l’Empordà profund, s’ho va pensar millor, i no va venir, ja que veia massa just poder arribar a l’hora de l’aperitiu, i li feia por quedar-se sense croquetes.
I ara si. Comença la sortida!!
La logística era complicada. S’havien avançat en Claudi, en Carles Bagó i el propietari de la camaraambgranangularenlaquesalimostodos, és a dir, en Rafel Armenteros. Van marxar divendres al vespre amb un cotxe i un monovolum (no furgoneta, eh?). Tirada fins a Cadaqués, per a deixar estacionat el monovolum (no confondre amb furgoneta, insisteixo), i tenir-lo disponible el diumenge per a tornar a Palamós. Un cop ben aparcat, el trio maravillas va empendre viatge de tornada, van sopar pel camí, i a dormir a Palamós, a casa del propietari del monovolum.
La resta del grup, és a dir, l’Aspirant, el Carlinhos, el Paco (el Mazuelas, no el Pornopac), el Lluís, Sant Josep el xófer i un servidor vam quedar a Tiana, i cap a Badalona, a recollir a l’Escroto Man, que podia venir d’excursió després d’haver estat autoritzat per l’equip mèdic de Ca’n Ruti, al no haver detectat risc d’explosió escrotal.
Després de fer un tour turístic per Palamós, vam aconseguir arribar a l’apartament que el Claudi té a la platja de la Fosca, just al costat del que té la consellera Tura. Vam preparar totes les bicicletes, cadenes ben untades d’oli, rodes inflades, camelbacks ben plens d’aigua, i a pedalar!!
Vam sortir direcció a Palafrugell per un caminet la mar de maco, tot seguit cap a Regencós, i direcció a Pals. Just abans d’arribar a Pals, aturada obligada a un indret que el Claudi ja tenia apamat: un camp de blat plé de roselles, amb el turó de Pals al fons. Quina imatge més romàntica!! Vam començar a fer fotos, i més fotos. Sortien càmeres, mòbils, de tot…., però res com la súper atòmica i incomparable camaraambgranangularenlaquesalimostodos. Això és una càmara, i el demés són punyetes!
Seguim cap a Pals, i pugem fins a l’Església. Total, portàvem uns 20 quilòmetres, i pràcticament tot plà, és a dir 30 ó 40 calories gastades. I el personal afamat com si haguéssim pujat el Tourmalet, i amb ganes d’esmorzar. Comencen a sortir bocates, barretes, i el Rafa que es posa en un racó, d’esquenes a la resta, com si volgués amagar alguna cosa. Semblava talment un nen de primaria que amaga l’examen per que ningú li copii. Tots extranyats mirant que amagava, i per allà que apareix un super-tupper amb macarrons i tonyina. Quina preparació! Quina enveja! Es fot mig tupper, i la resta que queda, per a dinar.
Sortim de Pals, fent una aturada prèvia a un bar on Sant Josep estava esmorzant. La major part dels ciclistes (o biciclistes, com diu l’Aspirant) entren al bar a fotre’s un “carajillu”, i després, a seguir la ruta. Direcció Torroella de Montgrí.
Arribem a Torroella, i comença la pujada pel poble. En un primer moment, només són carrers asfaltats, després uns camins de terra, i finalment anem a parar a un lloc on hi ha un indicador en el que hi posa “L’Escala: 4h. 47’ “. Tots cagats, ja que haviem de ser a L’Escala a l’hora de dinar. A partir d’aquí, comença un calvari. Un camí pedregós, amb lleugera pujada, que deixa culs, mans i braços destroçats. El caminet no s’acaba mai, i només hi ha pedres i més pedres…. Arribem a un búnker abandonat, on ens fem unes fotos, i seguim cap a L’Escala.
Allà ens trobem amb Sant Josep. Busquem una terrassa davant el mar per a dinar, i ens acomodem a primera línia de la platja. Ens porten 10 bidons de cervesa, demanem unes amanides, d’altres uns plats combinats, i treiem els bocates, que alguns portem, els tuppers, etc. Jalem la mar de bé, i de postres uns geladets fantàstics, i cafès, alguns, i “carajillus” pels més “burrachus”. Al Rafa que li agafa un rampell cleptòman, i comença a arrambar tot el que troba: es carrega la motxil.la de salers, culleretes, sucrets…. Que violents estàvem tots! Només teneim pressa per fotre el camp, no fos que ens descobrissin, però no, no podem marxar, doncs el Carlinhos l’Esmirriadet té una roda punxada. Au, a canviar la rodeta! Quina paciència! Al cap d’un parell d’hores esperant que acabi la fase reparadora, aconseguim arrencar, i comença la visita turística a L’Escala. (Per cert, Carlinhos, no et compris més líquid “anti-pinchassus” de la marca Hacendado, que no funciona. Ja ens vas muntar un numeret a la sortida del Turó de l’Home, i ara, tornem-hi!!).
Primera aturada: ens trobem una fantàstica escultura d’una cobla sardanística, degudament acordonada per que ningú s’hi acosti. I com era d’esperar, els Saltamarges que saltem la corda i ens posem entremig dels músics. Fotos i més fotos. Demanem a uns passants que ens facin una foto amb la camaraambgranangularenlaquesalimostodos, per a posar a la web. Seguim, i segona aturada. En Rafa ens proposa fer una altra foto, i tot i buscant el millor lloc per a fer un bon enquadrament, es troba amb uns companys del Pornopac en plena acció, en un raconet de la placeta on ens haviem aturat. Es posa vermell com un pebrot, desestima la foto, i seguim la ruta.
Seguim amb la vista posada just a l’altre banda del golf de Roses. Roses sembla a tocar, i dona la sensació que en un tres i no res hi arribarem. Però no. Comencem per camins i caminets a vorejar la platja. No haviem vist mai tal concentració de kite surfs. Dotzenes i dotzenes. Guiris i més guiris. I sorra i més sorra, el que equival a dir que vam haver de fer un munt de troços a peu, doncs les rodes es queden clavades a la sorra. Quin patir més etern!. Entre aquesta excursioneta per les dunes, el riu Fluvià, els aiguamolls i la mare que els va parir, fem més quilòmetres que els que l’amic Àngel de la Guarda ens va fer fer a peu a l’última excursió a Montserrat per les muntanyes de Matadepera…. Àngel, que tots ens en recordem!!!!
Vam anar a parar a un càmping, i no sabiem ben bé com sortir-ne. Amb aquestes que ens trobem amb tres nens més aviat “morenets”, d’aquells de l’anunci del Cola Cao. I el Lluís Cussó, que amb la seva mundologia, i posant accent swahili els hi demana “Para ir a Rosas, ¿estar en buena dirección?”. Els tres nens que se’l miren de forma extranya, com volent dir “D’on s’ha escapat aquest brètol?”, mouen el cap, en senyal de no entendre res. Finalment algú es posa a parlar en català, i els tres “fosquets” que contesten en un català perfecte, molt més digne que el del Molt Honorable President de la Generalitat, Sr. José Montilla.
Seguim camí, i anem a parar al Parc dels Aiguamolls. Si, si, al Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà, zona protegida per l’Honorable Sr. Baltasar, Conseller de Medi Ambient. El Rafel atemoritzat: “No hi passem, que ens detindran els mossos, i dormirem a la comissaria”. En aquestes que el Carlinhos, en plan Cicerone total, diu que l’any passat hi havia estat, i que si entrem al Parc per allà, anem per bon camí. Doncs vinga. Tots nou en bici per zona prohibida. Apart de ser amonestats per algun farigoleta ecogilipolles que ens va dir que no fessim soroll per que molestàvem als ocells (¿?), no vam tenir cap més incident, i vam sortir sans i estalvis del Parc. I fins i tot ens van obrir la barrera automàtica, com si fóssim personatges importants!
Continuem camí per la carretera, i ens anem acostant cap a Roses. Passem per una rotonda a la que més tard en Lluís va tornar, dient que anava a veure a la seva tieta, i entrem a Roses, arribant finalment a l’Hotel.
Deixem les bicis al garatge, cervesa al canto, i repartiment d’habitacions. Les parelles afortunades són: Lluís amb Sant Josep, Xavi amb Paco, Claudi i Rafel, Carles i Joaquinillo, i finalment Carlinhos i un servidor.
Quedem a dos quarts de vuit per a anar a donar un volt, i tots hi som, ben puntuals. Bé, tots, allò que es diu tots, no. En Carles i l’Aspirant, amb l’excusa de que havien entés a les 8, baixen mitja hora més tard. Sense comentaris…..
Un cop tots a baix, anem a passejar una mica, a beure una altre cervesa, i de nou a l’Hotel a sopar, ja que després de fer uns 93 kms. (quan la previsió de l’Escroto Man era de 65) estàvem prou cansats, i teneim força gana.
Ens trobem un fantàstic bufet, al que fam dues o tres passades, i quedem ben satisfets.
I després de sopar, un servidor, que pensa en els seus amics, havia portat un parell d’ampolles de Varadero, per allò de promocionar els productes que em paguen el sou. I tenim la genial idea de demanar vasos i gel a l’Hotel, i d’anar a fer “botellón” a la platja de Roses. Impressionant! Si ens haguessin vist els nostres fills….. Cantant havaneres, fent gresca, i deixant les dues ampolles ben seques. Ens ho vam passar de conya!!
Tot seguit, una altra volteta, i cap a dormir. (Per cert, en aquest moment em van forçar a fer-me algunes fotos que jo no volia. Vaig ser vilment coaccionat).
A l’endemà ens trobem a les vuit per a esmorzar. De nou cap al bufet, i a atacar les provisions. El Carlinhos es decideix a tastar una nova varietat de xurros isotònics de la marca Isostar, enriquits amb sal marina. El Lluís s’amorra a la màquina del suc de fruita (això de suc de fruita és un dir, ja que més aviat sembla Tenn con bioalcohol). El Rafel torna a agafar salers (quina mania!). Quan ja estem tips, a recollir les bosses, i a agafar les bicis de nou.
Sortida cap a les nou. El Rafel, que havia fet alguna tentativa de rajar-se, al final li fot pit i collons, i s’apunta amb la resta, tot i confiant en la descripció orogràfica que l’Escroto Man li fa de la ruta del dia (pobre Rafel….). Comencem a pujar l’Angliru de Roses. Puja, puja, i puja. Quan arribem a dalt de no sé on, baixem una mica per a tornar a pujar.
Som adelantats per una Fraülein suïssa, i com sempre en ser avançats per una fèmina, surten els més “machotes” en la seva persecució –entre ells el Carlinhos, l’Aspirant i l’Escroto Man-.
Anem seguint fins arribar a la porta del Bulli, a cala Montjoi. Allà foto de grup, amb totes les càmeres, inclosa aquella que no fa falta que repeteixi, però que ja sabeu quina és. I tornem a agafar les bicis, cap a la pujada de les Granotes. Se’ns posa a ploure de forma considerable, i decidim no seguir fins al Cap de Creus. Però el Xavi ens té preparada una traca final: la pujada a Sant Sebastià. La Mare de Déu….. Quina pujadeta! No s’acabava mai. Llengües fora. L’Aspirant renegant. Un servidor, a punt de tirar la tovallola, però finalment tots fem el cim! I sorpresa! La boira s’ha posat damunt Cadaqués, i no veiem res de res. Fantàstic. I pensar que haviem pujat fins allà per la vista….
Baixem cap al poble, i a buscar la furgoneta. Deixem les bicis, agafem les bosses, i a dutxar-nos en plan okupa en un apartament de la tieta del Xavi que estava mig en obres. Dutxa amb aigua freda, però molt reconfortant.
I cap a dinar al Restaurant Bahia. Aquest any, per sort, i després de l’interés que hi havia posat en Xavi, les cerveses estaven fredes. Amanida, paella i gelat. Vinet amb “grasiosa”, segons els badalonins, i cafetó amb orujo. Decepció, ja que les cambreres de l’any passat no hi eren, i més d’un es va endur un gran cop baix.
Un cop dinats, a buscar els cotxes, i tornada cap a Tiana, via Palamós per a alguns.
Arribada a Tiana cap a quarts de vuit, i quedant ja pel dinar del proper dia 20 de Juny. Quina organització!
Per cert! Un apunt: el Joaquinillo té més poders que el David Copperfield. No sabeu què va sortir de la seva maleta? Doncs ni més ni menys que un pack de “llistins” de Páginas Blancas i Páginas Amarillas de la provincia de Girona. Increïble, no? Ah! I a la bustia de casa seva hi va aparèixer un dels seus guants de “biciclista”, i la seva ampolla de xampú. Acollonant!!

El redactor en cap.