Cadaqués-2009  



A les sis del matí del 30 de Maig de 2009, al Parc dels Teletubbies l’ambient es
podia tallar amb un ganivet. Tot eren cares llargues, poc humor, i mirades
desconfiades. Una situació ben extranya a la colla dels Saltamarges, normalment
tan ben avinguts i amb un gran esperit d’equip. I l’Aniceto, el President, amb cara
de pocs amics.
Un servidor que innocentment demana: “Què coi passa aquí?”. I el President que
contesta amb solemnitat: “Que el Secretari va presentar la seva dimissió el passat
dijous”. Caram, quin enrenou. Jo, pensant que s’haurien de convocar eleccions
anticipades. L’Aspirant fregant-se les mans, cabilant que era l’ocasió d’escalar
posicions en la cursa per la successió…. Però finalment els dubtes s’esvaeixen. El
Presi que diu de forma taxativa: “El Secretari em va presentar una carta caducada,
com els iogurts que tant li agraden, i per tant la mateixa va ser rebutjada sense
apel.lacions possibles”. Bé, finalment la calma torna a l’ambient, tots relaxats, i
preparats per a començar l’excursió cap al Cap de Creus. De Tiana en vam sortir
11: El Presi, l’Aspirant, el Salva, el Juanjo, ½ Tito (l’altre meitat s’anava amagant
entre tota la resta de Saltamarges culés), el Rafel, el Jordi, el Santi, el Quisso,
l’Àngel, i un servidor.
I sortim en 3 cotxes i la furgona del Salva, carregada amb un munt tan gran de
ferros i rodes desmuntades, que semblava un drapaire.
Fem la ruta tranquil.lament fins a Cadaqués, i a l’entrada del poble ens estaven
esperant el Xavi, també conegut com l’Escroto-man, i el seu sogre, a partir d’ara
l’Avi Josep o el Quad-man. I ens acompanyen fins una esplanada davant del
poliesportiu, per a poder aparcar els cotxes, on si hi ha sort, amb les gestions i les
beriguacions del Quad-man, possiblement ens podrem dutxar un cop acabada la
ruta ciclista. Allà ens trobem al Claudi, que ve de Palamós on ha anat a passar el
cap de setmana. I bé, tots ens preparem per a sortir, amb litres i litres d’aigua als
Camelbacks, motxilles i a les cantimplores, no sigui que ens deshidratem com el
que va passar a la sortida de fa dos anys. Mentrestant, en el parking es qüestiona
quin tipus de fauna hi deu haver al Parc del Cap de Creus, doncs atés al que
expliquen el Salva i el Rafel, durant el trajecte la furgona ha estat embestida no se
sap ben bé si per un elefant o un rinoceront. I descartem un tiranosaure ja que
estem al segle XXI, per que si no, pel tamany de l’animaló que relaten, ho hagués
pogut ben bé ser.
I comencem a pedalar, carretera amunt. Desseguida agafem un caminet tot
pedregós, que ens conduirà cap al Port de la Selva. El paisatge, fantàstic, tot plé de
ginesta, i unes vistes espectaculars dels penya-segats de la Costa Brava. Anem
pujant plàcidament, fins que arriba la primera punxada, protagonitzada pel Jordi.
Fa el canvi de càmara, després de barallar-se intensament amb la manxa, i seguim
la ruta. Amb aquestes que els tres Brokeback Mountains que van amb maillot
sense mànigues (el Tito, el Quisso i l’Escroto-man) diuen que ells comencen a
passar, tot tres solets, i que no els emprenyem gaire…. L’objectiu de tots és arribar
quan abans al Port de la Selva per a poder esmorzar, ja que comencem a tenir gana.
I anem fent quilòmetres fins que, tot de cop, uns quants que anem davant ens
parem i ens preguntem: “Ón caram està la resta?”. Espera i espera, i no apareix
ningú. Se’ns informa que el Claudi ha punxat i que el pàjaro, que utilitza càmeres de
pitorro petit, no en du de recanvi. Quins nassos! – com diria en Duran Lleida. I
vinga esperar. Estona i més estona, i la majoria enrecordant-nos del Claudi, dels
seus motlles porosos, i del Josemari Escribá de Balaguer, que l’acompanya cada dia
a la feina, tot presidint el seu despatx. I al cap d’una mitja horeta apareixen tota la
resta, i resulta que el pobre Claudi, a qui li vam haviem fotut la caballeria rusticana
per damunt no era el culpable, ja que qui havia punxat era el Mago de les Finances,
el Rafel Armenteros.
Be, ens retrobem a l’entrada del Port de la Selva, i seguim pedalant fins a la platja,
ón ens parem per a esmorzar. L’Aniceto que seu el primer davant la sorra, amb la
vista clavada en unes guiris esblanqueides i amb “michelins” prominents, i no els hi
treu la vista del damunt. El Jordi que li diu “Papa, controla’t i comporta’t”, i aquest,
emprenyat, que l’envia al súper a comprar-li beguda. Ens refem amb bocates,
fruita, i una llauna d’olives “La Española” que treu l’Aspirant (tot i pensant que
podria comprar vots amb quatre olivetes….). El Rafel, una mica gelós, es compra un
altre pot d’olives…. Si és que són com crios!
Acabem l’esmorçar, i seguim ruta en direcció Selva de Mar. Té nassos que hi hagi
un poble que tingui el mateix nom que una estació del Metro de Barcelona!! Que en
deu estar de content l’Hereu!! Comencem a pujar, i surten cares de patiment.
Pujades, pujades i més pujades. Hem d’anar a trobar la carretera Roses-Cadaqués.
Unes vistes de la bahia de Roses impresionants. I finalment, ja hi som. Els últims en
arribar són el Claudi (que havia parat a fer fotos), el Presi i l’Aspirant. Tota la colla
lloant la tasca solidària del Joaquinillo, fent costat a l’Aniceto, però alguna cosa rara
passa…. Més que apoïar-lo, resulta que anava al seu costat, putejant-lo, i dient-li
constantment: “No pots, fas figa, estàs acabat…. Tingues dignitat i dimiteix com
l’Alfons. Ja et sustituiré en la Presidència….”. Quina mala llet!
Un cop tots ben retrobats, seguim fins a la rotonda del Parc Eòlic. Allà el Presi i el
Rafel decideixen acabar el patiment i posar rumb a Cadaqués, per a refer el cos de
penes amb unes quantes cerveses. I la resta que seguim amunt. Anem pujant, i cada
vegada més a la vora de la Zona Militar. Un servidor, molt patriota, saluda amb un
“Capitán, mande firmes”, tot invocant a la Ministra Chacón. I anem seguint. La
pujada llargueta, però finalment arriba una baixada espectacular, presa per les
froces d’ocupació del Ejército Español. Uns militars ens donen la benvinguda amb
un fusell d’assalt a la mà, i nosaltres passem pel costat, sense fer gaire polsaguera, i
apretant el culet.
Baixem fins a Cala Joncols, i d’allà. tornem a començar una pujada de tres parells
de nassos, fins arribar a la Font de no sé què, la famosa font que tots ansiaven a
l’excursió de fa dos anys, i que es va convertir en un miratge…. Sortia un rajolí
bastant merdós, però tots parem a refrescar-nos i a beure una mica. I d’allà, ja tram
final cap a Cadaqués.
A mig camí, parem per a fer-nos una foto. L’Àngel insistint que anem a fer una
visita al seu amic Javier de la Rosa, però optem per una alternativa millor: anar a
veure a la Pilar Rahola quan arribem a Cadaqués. Mentre esperàvem un
reagrupament, se’ns para un guiri al costat amb una bici de carretera, i ens demana
si li fem una foto. El Redactor en cap es brinda desinteressadament a fer
l’instantània, i l’imortalitzem amb la Bahia de Cadaqués al darrera. I tenim un petit
intercanvi de paraules amb aquest païo. Resulta que és de Boston, i que està
donant una volta per la zona. L’Aspirant, treu tota la mundologia que porta
damunt, i amb un anglès que no sé distingir si és de Cambridge o de Bollullos del
Condado li diu: “Du yu want comer paella with nosotros?”. I el guiri, que sent el
mot “paella”, i s’hi apunta. El Presi segueix enrollant-se amb ell, i el xicot finalment
desisteix, i diu que ha de seguir camí. Què li devia proposar el Presi que el va fer
fugir d’aquella forma? Li deuria proposar una mica de “crema para el culete”?
Total, que el de Massachussets va començar a pedalar com un boig, i en qüestió de
mitja hora ja devia haver arribat a Sant Feliu de Guixols.
Continuem cap al poble, i després de fer una ruta turística arribem al Poliesportiu
que finalment l’Avi Josep ha aconseguit que ens deixin per que ens fem una dutxa
de primera categoria.
Un cop dutxats i ben pentinats (excepte l’Aspirant que s’havia deixat el “fijapelo”),
de ruta a peu cap al Restaurant Bahia, on tenim taula reservada. El servei d’aquest
restaurant semblava el Comité de Seguretat de l’ONU, ja que n’hi havia una de cada
nacionalitat. El que si està clar és que d’un infart segur que no es moren, doncs
anaven a una velocitat tal que l’Aspirant, tot i no tenir “fijapelo”, no s’hagués ni
despentinat.
Uns quants, dels quals no diré el nom per a no comprometre’ls, es queden
meravellats pels atributs d’una de les cambreres, i cada cop que s’acostava a taula
s’havien de contenir, i els ulls els hi sortien d’òrbita. Ens passen els minuts
esperant el tiberi, mentres bevem unes cerveses bastant calentones. El temps dona
per tot. Se’ns explica, amb detalls gràfics i tot, l’esmorzar que uns quants van fer el
dia de St. Jordi al Pinotxo a la Boquería. Escamarlans de la talla d’un transatlàntic,
cigrons amb no sé què, xipirons…. I vinga fotos de l’esmorzar, i més fotos. I unes
guiris que surten a les fotos, de les quals millor no parlar. I més fotos. Total, que
quan arriba el pica-pica, ja estem tots tips.
I finalment el dinar! Sembla mentida, però comencem a jalar cap a les quatre. Es fa
un sil.lenci total, i només se sent soroll de forquilles i ganivets. Un pica-pica
abundant, i finalment, la paella., la tant esperada paella. I n’hi ha massa i tot. Tots
tips menys un. De cop el Tommy Lee Salva Jones (tal i com el va batejar el Rafel)
s’aixeca com si estigués poseït, i es llença en planxa cap a la paella que estava mig
plena, i de forma totalment compulsiva comença a omplir-se el plat amb musclos,
gambes, arròs i tot el que troba pel mig. I s’ho jala tot. La resta acollonits, pensant
que a mitja tarda ferà un pet com una gla. Però no, encara li queda lloc per un gelat
i un carajillo….
I un cop ben dinats, i veïent l’hora que era, decidim demanar la nota, i començar el
camí de tornada. El Rafel fa comptes i comença a recol.lectar la pasta. I pànic a
última hora. Falten calers. I el banquer que es fot nerviós. Verge Santa quin
enrenou! Truca a la central del BBVA per a demanar informes de tots nosaltres, i
ningú apareix com a morós. I el tio intrigat. N’hi ha un que no ha pagat…. I a partir
d’aquí tots entenem per que els bancs sempre guanyen calers a costa dels pobres
clients: resulta que el que no havia pagat era ell!! Quin crack! I per això el
sobrenom de “El Mago de les Finances”….
I excursió de pujada cap a l’aparcement dels cotxes. Allà ens despedim de l’Avi
Josep, que ens promet una organització del mateix nivell per a l’any que ve. Quin
nivell!! Gràcies, Quad Man!! I el gendre que també ha estat un perfecte amfitrió.
Així dona gust anar d’excursió. La que s’ha perdut el Secretari….
I ruta cap a Tiana. A mig camí rebo una trucada del Claudi que ja ha arribat a
Palamós, i anuncia que s’ha trobat la roda punxada. Quin detall no haver punxat pel
camí…. I abans d’arribar, un gran ensurt. Resulta que l’Aspirant va lligar la seva bici
i la meva al porta bicis. I de tots és sabut que sempre ha tingut un cert complexe
d’inferioritat amb la seva Specialized Brain Border Line, i una certa enveja cap a la
meva bici de carburo. I això es materialitza amb l’esmentat ensurt. La bici d’un
servidor que es despenja del porta-bicis, i queda de cantó, agafada només per les
rodes….. Parada d’emergència al mig de l’autopista, i a arreclar el bunyol
intencionat de l’Aspirant. El podrit la havia lligat malament! I jo em pregunto: Per
què voldria desfer-se de la meva bici??
Bé, després d’això continuem viatge circulant a 80kms/h, i arribem sans i estalvis a Tiana.
Ah! I un consell pel Secretari. Si un altre dia presenta una carta de dimissió
caducada, que el President no li accepta, que agafi un tovalló de paper i en redacti
un de nova. Fins i tot els del Barça fan documents oficials en tovallons de paper!
Que sigueu feliços,
El Redactor en cap