Arbúcies 2008  



Hi ha dies en que, després de fer una excursió en bici, et planteges el següent: “I avui per què collons m’he llevat d’hora i he anat a pedalar com un boig? I precisament avui, que s’estava tan bé al llit….”.
M ‘explico. Avui tocava el Tour d’Arbucies, i haviem de ser uns 24 ó 25. El tema prometia. Tots puntuals als Teletubbies, marxem a l’hora, bon temps i bona temperatura… En fí, tots els ingredients per a una bona sortida. I un servidor que va de copilot amb el Carlinhos. I el Carlinhos que, en plan asfixia total, arranca derrapant del parc, i es col.loca segon de la pole, tot seguint al Presi (que avui estava d’allò més feliç, ja que l’Aspirant no hi era). I comencem a córrer com a bojos per la B-20. I el cotxe del Carlinhos que comença a sonar “piip, piip….”: el limitador de velocitat que es tornava boig. I vinga a córrer, imprudentment. I seguim al cotxe. Per l’autopista no ens segueix ningú. I el Calinhos que es fot la picha un lio, i es posa a seguir a un altre cotxe que encara corre més. I nosaltres darrera. I el cotxe que surt a Sant Celoni, i nosaltres darrera. I el cotxe que s’atura a una rotonda després del peatge, i nosaltres darrera. Esperem 10 minuts, i no apareix ni un cotxe amb bicis. I de cop, que veiem que el pilot del cotxe que tenim davant saluda a uns que van amb un altre cotxe i que porten un remolc de cavalls. I el segueixen, I el Carlinhos que fot la primera per a anar darrera. “Que t’has begut l’enteniment?, li dic jo bocabadat. I el Carlinhos que reacciona i veu que la hem cagat, que havia seguit un cotxe que no era el del Presi…. En fi, perduts. Intentem agafar la ruta d’Arbúcies. Per la carretera anem complertament despistats. El Carlinhos que es para a demanar a una senyora que estava sentada en una cadira de plàstic, amb parassol, si per a anar a Arbucies anàvem bé. I la Sra. (que per cert anava molt maquillada i bastant lleugera de roba per l’època de l’any en que estem) que li diu: “Si, Don Carlos, va usted bien”. I el Carlinhos que no em vol dir de què la coneix….

Per fí arribem a la Zona Esportiva d’Arbucies, on tots havien arribat feia més de mitja hora. Bé, tots, tots, no. De cop que apareix un Subaru World Rally Car fent un contravolant i derrapant, aparca salvatgement, i s’obre la porta: el Garrofaire, despentinat del tot, i amb pinta d’haver-se llevat feia mitja hora. Ja hi som tots. I comença la pedalada. Gairebé tots amb pantaló curt, menys la facció dels Mariquites dels Saltamarges, que anaven abrigats com per a pujar al Mont Blanc en plé mes de gener (el Presi, el Secretari, el Carlinhos… i algun més, de qui prefereixo no desvetllar l’identitat per manca de confiança). I amunt. I jo que pregunto innocentment: “Suposo que esmorzarem a Santa Fé, no?”, i algú que em contesta: “No, no, anem al Coll de Té, ja que el Quisso no ens va deixar alternativa” (es veu que dijous a la reunió que hi va haver al Casal, en Lluís va estar a punt de tenir una crisi d’identitat, doncs hi havia algú que s’oposava a la seva proposta, i finalment, per a evitar conseqüències greus, ningú ho va discutir). Quina creu el Coll de Té. Avui he esbrinat per què es diu coll de Té: Té de “timo”, doncs ens han fotut 16 eurets per un esmorzar bastant merdós; Té de “titelles”, que és el que vam fer tots nosaltres per tornat a aquest lloc tan infame…. Només cal assenyalar algunes petites coses: unes garrafes de ví de plàstic que el “maître” anava entrant, en les que vaig poder llegir la marca “Desincrustol”. I al costat de la marca que hi posava en número de telèfon del Servei d’Intoxicacions i Enverinaments del Ministeri de Sanitat (¿?). La Ruscalleda de la zona, que surt de la cuina amb una fregidora Taurus de fa 35 anys, i que sospitosament ha portat a la zona ón hi havia aparcat el tractor… Segur que va anar a buscar una mica d’oli Repsol 20W50 per a fregir (o millor dit bullir) les patates. Després d’esperar una bona estona fora, entrem al menjador amb força gana. I el menjar, que comença a arribar en comptagotes, i a plaços. I el més desitjat per tots, la famosa Coca que fa l’esmentada Ruscalleda, que no surt. I en el seu lloc ens porten una Tarta de formatge que sembla una ració d’argamassa barrejada amb porexpan. I la mestressa que ens diu que el dia abans va tenir molta feina, i que no ens va poder fer les coques. I els cafés. I el amo del tinglado, a qui podriem dir “Mister T”, per allò del Coll de Té, que ens veu com li haviem fotut una ampolla de J&B, i ens amenaça amb un sobrepreu pels carajillos…. L’únic que va disfrutar amb el menjar va ser l’Alfons Danone, o també conegut per Alfons el Punt Verd, com la deixalleria, doncs es va fotre tot el que arreplegava. I els pobres gossets i gatets, tristos, doncs veien que no els hi quedava res. I per postres, al Sr. Secretari no li agrada la tarta de formatge, i demana iogur: n’hi porten dos, amb mel. I jo que em pensava que el que “se tomaba de dos en dos” eren els Petit-Suisse…. Bé companys, he decidit a partir d’avui, encapçalar un moviment pacifista anomenat “Per un esmorzar digne al Montseny”, i començarem a fer campanya per a desterrar aquest tugurio de la llista dels establiments guardonats amb una estrella Michelin. Em nego a tornar-hi, i més encara quan una colla de ciclistes de Blanes han anat al no sé què Blau, i per 10 eurets han jalat més que nosaltres…. amb ous ferrats i tot!!!!

Bé, continuem la pujada, i comencen les desgràcies mecàniques: dues o tres trencadisses de no sé què, que deixa a alguns ciclistes KO, i la resta seguim. El meu grup, capitanejat per l’Àngel de la Guarda, que avui no havia muntat cap pollastre, doncs no tenia cap dinar familiar (quina sort pel Josep Bonancia….). I l’Àngel que de cop deixa el camí, i es fot per una drecera. Els que anàvem darrera el seguim, doncs el veiem molt convençut. Doncs una altra cagada. L’Angelet que se’ns perd. I vinga a donar voltes I una drecera que ens havia de fer estalviar camí ens passa factura, i ens obliga a fer 35 ó 40 quilòmetres més de ruta.. Per fí arribem a l’ermita. I un grapat de desertors que s’en van camí avall, doncs no volen anar pel camí plé de fulles. I jo em pregunto: “Si el que realment val la pena de l’excursió és la baixada, per què coi han vingut? Misteri. Deuen haver vingut per l’esmorzar????

Seguim carretera amunt, fins trobar el caminet que ens ha de portar de tornada a Arbucies. I comencem a baixar, fins que trobem un trencall, ón hi ha una discussió: serà avall o amunt?. En Lluís se’n va avall, amb l’excusa de que portava les bambes de ballet en lloc de les sabates de ciclista. I la resta que seguim la discusió, i es decideix anar amunt: cagada bis. Un camí desconegut. Una punxada de no sé qui. I pujades. Més pujades, en lloc de les baixades que haviem de trobar. I finalment que anem a petar al camí que haviem fet de pujada, molt a prop del pseudo-restaurant. Quina desgràcia! Amb l’il.lusió que teniem tots de fer la baixada llarga, i resulta que hem fotut la pota ben fotuda. Quin remei: a baixar per la pista, que no té en absolut l’encant del bosc a través. I al Carlinhos que li agafen les presses. Al cap de vint minuts té un dinar familiar a Barcelona, i nosaltres encara estem al mig del Montseny. Perd totalment la compostura i els bons modals que el caracteritzen, i deixa a tots penjats, dient que té pressa i que per tant fotem el camp (ell i jo, lògicament, doncs jo anava de copilot). I comencem a baixar, per una baixada que no s’acaba mai. I finalment arribem al parquing. I a carregar ràpid les bicis, i a 180 per l’autopista, per a veure si el Carlinhos arriba a dinar abans de l’hora de berenar. El David, que vé al cotxe amb nosaltres, arriba marejat a Tiana, i cagat d’haver fet tantes infraccions. El deixem a casa seva, i la següent parada és casa meva. I el Carlinhos que tenia tanta pressa, que ni em descarrega la bici. Diu que ja me la portarà a la tarda. I jo que a la tarda volia pujar als 9 Pins, no puc ja que el Carlinhos encara té la meva bici. Inacceptable. Totalment inacceptable. Tan inacceptable com l’esmorzar d’avui.

Bé companys, us agraïria que us adheriu al moviment “Per un esmorzar digne al Montseny”, i que envieu els vostres formularis d’adhesió al mail cadria@telefonica.net , o bé a l’adreça empalmadorasdeburgos@gmail.com

Salut per a tots,

El Redactor en cap