Tordera-Tiana -2010  

A falta de crònica…

No sabem si per culpa de la pluja continuada del darrers dies o l’ambient generalitzat de retallades per tot arreu, el cas es que el dissabte 15 de maig, amb la suau llum d’un sol incipient que despuntava darrera la xemeneia de Rio Tinto, només 10 saltamarges (tots socis militants) ens vàrem trobar a l’estació de Montgat per dur a terme una nova edició de la clàssica Tordera-Tiana.

Aquesta vegada la paritat era total, 5 tianencs i 5 montgatins, i una absència destacada, la del cronista oficial. Tothom es preguntava, no ve l’Adrià ?, i és que sense ell les sortides no són el mateix i al final no tenim crònica.

Així, assumida l’absència, a les 6,40 pujem al tren el Senyor Alfons, en Lluis Cussó, en Joaquim,en Toni Safont, l’Àngel, en Tito, en Joan Carles, Jordi Ruiz, Jaume i en Claudi (he respectat l’ordre d’edats excepte en el meu cas per educació).

En aquesta “narració” anomenaré als personatges pel seu nom, els adjectius els deixo pel cronista oficial.

Al pujar al tren, un noi jove de Sant Pol que venia de marxa, es va enrotllar amb en Claudi i no li va deixar obrir la boca ni per menjar-se l’entrepà !, ens va explicar que s’estaba preparant per fer una travessa de 25 dies per Islandia……que s’entrenava cada dia per la sorra de la platja de Sant Pol perquè era el més similar a la lava fresca i que s’estava tunejant no se quin model de bici del Decathló amb para-laves, rodes per terreny volcànic, alforges ignífuges… i així sense interrupció ens va explicar el seu currículum “ciclae” des que als 5 anys els Reis li vàren dur una bici amb rodetes. Al costat, el seu company anava “perdent plomes” i va deixar el compartiment com el terra d’ un galliner, aquell era la cotorra muda…

A Mataró, el vagó va ser invaït per un grup de ciclistes “catxes” amb bicis de montanya noves i netes que anaven a fer la travessa Tordera-Mataró organitzada pel club Laietania de Mataró per a ciclistas i marxadors a peu.

En arrivar a Tordera, discretament “desentrenem”, en “Joaquinillo” es va a prendre el “carajillo” per no perdre els bons costums i a les 8 hores comença l’aventura amb la incògnita de saber com estaran els camins després de tanta aigua i si serà veritat que en Toni Safont (d’ara endevant en Safont) coneix un camí que permet pujar suament al Santuari del Corredor sense patir…

L’ambient general es bó, l’absència del cronista fa que l’Angel es senti relaxat, en Joaquim més integrat al grup i en Claudi, per primera vegada amb molt de temps no es veu requerit per explicar el mètode empíric i cassolà per detectar precoçment la hiperplàstia benigna de pròstata. Aixó sí, es troben a faltar els crits de “Capitán mande firmes” acompanyats del so aerofàgic característic i les habituals referències a un company sense cognom.

El grup, reduit i compacte arriva a la pujada de la mare de Dèu de l’ Erola més d’hora que mai però en plé ascens ens comencen a adelantar ciclistes de la marxa Tordera- Mataró i nosatres avancem a alguns dels que ho fan a peu. Es corona el cim amb una petita aturada davant l’ermita i continuem cap a Hortsavinyà, on arrivem a les 9,45, fem les fotos de costum i continuem.

Durant el camí cap al Montnegre no parem d’avançar marxadors i recordant temps passats, ens aturem a la porta del restaurant de Sant Martí de Montnegre a menjar i carregar aigua. S’obren les motxiles, en Tito exhibeix un entrepà de 25´´, en Joaquim treu mes bosses que el Dr. Vila-Rovira de la cara de la Belén Esteban i el plàtan sigui pel potasi o per alló de que del que es menja se’n cria, es el denominador comú de la dieta de la majoria.

Cap a les 11 reprenem la marxa, ara el volum de marxadors és gran, alguns ja els hem adelantat 2 ó 3 vegades, ells van a peu però no s’aturen, i es pensen que en lloc de 10 som 100 saltamarges.

I arrivem al moment clau de la sortida, en un punt , en Safont ens diu “per allà” i abandonem al GR, dos ciclistes de la marxa ens veuen i criden “no, no, que es per aquí” i nosaltres traient pit contestem “no, què en Safont ens porta pel cami dels angels…I efectivament, comencem a baixar per un paratge idílic, amb el mar al fons i sense pedalar…i ningú deia ni piu però mentalment començavem a preparar un homenaje a n’en Safon per portar-nos al Corredor de baixada. De cop en Safont diu “Pareu” hem anat massa avall, no és per aquí.

Cundeix l’indignació, aflora el sentit comú més “plural”, tenim Arenys de Munt davant mateix, l’Alfons diu “si el Corredor està a l’oest, què fotem anant cap al sud ?…d’altres menys técnics “si és evident, a dalt no podem arrivar-hi baixant”… El record de Montserrat apareix i decidim tornar enrera…és a dir…pujar “lo” baixat, entre males cares i renecs arribem a dalt on ni l’estudi detallat del mapa d’en Jordi ens aclareix res i finalment, un amic autòcton d’en Joaquín per via telefònica ens orienta tot advertint que el cami està molt fotut.

Fotut ?, una espècie de “Pista americana” amb el terra enfangat i ple de pins atravessats i pendents impossibles fins a retrobar al GR i a una cruïlla un avituallent dels marxadors que l’Àngel aprofita per gorrejar taronges i no sé qué més…ells si que sabien el cami d’ en Safont…

Finalment arribem al Santuari del Corredor cap a les 14 h., en Lluís parla per telèfon amb Sant Josep Bonancia que s’ofereix a venir a recollir-lo, l’Àngel i en Safont s’hi apunten i el Sr. Alfons entra a la capella i prega per tots nosaltres, mentre la resta mengem. Deixem els dessertors i continuem el trajecte sense més història que la que ja coneixeu els que ja heu fet aquest itinerari, una estoneta de pluja i aturada a Parpers i continuació.

Arribant al mirador de Sant Mateu veiem una silueta femenina,vestida amb maillot gris i pensem “la Seño”…pero al arrivar veiem que no es “la Seño”, en tot cas per edat una alumna….una “Barbie model Mountain bike” rossa d’un metre vuitanta llarg sense talons amb carona d’angel que es presta a fer-nos la foto de costum (mireu l’imatge a l’apartat “fotos”),amb tots pendents no de l’ocellet de la cámara sinó del seu entrecuix on les malles perfectament ajustades li marcaven (és igual, no cal entrar en més detalls…)

El cel estava molt ennuvolat, la Barbie es despedeix amb accent teutó i al cap de res, al crit de “Vinga, que es tard i vol proure” el septet de Saltamarges es llença a tomba oberta a la caça i avançament de la rossa, que Déu ni dó com baixava…

I finalment, a les 17 hores i sent majoria absoluta de montgatins ens aturem al club del Residencial camí d’Alella a prendre una cervesa i mentre devorem unes patates fregides lubricades amb salsa Espinaler en Jaume encara somia amb la Barbie i ningú se’n recorda ja de la p… drecera d’en Safont.

O pot ser si ??

Claudi de José