Tordera-Tiana 2008  




 La Tordera – Tiana d’enguany ha vingut precedida per un polèmic canvi de dates, ja que el costum era fer-la de cara al començament de la tardor, i aquest any, no sé per quin motiu, s’ha traslladat al 28 de Juny. Les previsions meteorològiques ens feien témer el pitjor: cops de calor, deshidratacions, marejos, pàjares múltiples i variades…. En aquest sentit, en Safont havia estat fent, durant tot el mes, gestions vàries per que tinguéssim un helicòpter medicalitzat a la nostra disposició, i fins i tot havia reservat una habitació a la planta de ginecologia de Ca’n Ruti, no fos cas que en Lluís Cussó se’ns posés de part com fa un parell d’anys. Que n’és de previsor en Safont!!! Ara bé, el que no ens imaginàvem ningú era que el gran problema mèdic del dia no tindria res que veure amb la calor, sino que seria una suposada vasectomia d’un dels Saltamarges (de qui no direm el nom, per a preservar la seva intimitat), provocant dolors escrotals constants, amb el conseqüent culet ensetat. No obstant, el tema de la vasectomia no ens ha acabat de convèncer, tot i que hem tingut un curset accelerat, bastant convincent, que podriem titular “Como desgraciarse el pito en 5 minutos”: que si tallet d’un centímetre, que si agafen el “tubet” i el tallen, i el lliguen amb no se què, que si només 5 minuts de quiròfan…. En fí, els comentaris generalitzats de tota la colla feien referència a un suposat accident laboral, ja que sembla que el Saltamarges, de qui no direm el nom, s’hauria clavat de forma accidental una grapa de tapisser a la “bossa dels ous”, doncs el benvolgut company treballa en un lloc ón venen eines i cargols i altres estris, i que està situat al carrer d’en Prim de Badalona. Espero que comprengueu per què no mencionem el seu nom: ens ha demanat permanèixer en l’anonimat. Queda més “pro” parlar d’una vasectomia que d’un desgraciat accident laboral….

Bé, un cop feta aquesta llarga però intensa introducció, anem al començament del dia: trobada habitual al Parc dels Teletubbies a les 6 del matí, baixada cap a Montgat, reunió plenària, i a passar comptes: 14 ciclistes. L’Alfons que compra els billets, i som-hi. Quin espectacle travessar les andanes de l’estació: desenes de joves que anaven saltant les tanques per a no pagar billet, tots tirats per terra, col.locats, trompes…. Bé, una esperançadora imatge de la Ejjpaña del futur….

Arriba el tren, i som-hi: repartits com sempre, i a agafar posicions. A en Rafel que li ve una espècie de mala llet, en veure la quantitat d’aquest personal estrambòtic que fotia els peus damunt els seients. Déu meu, la moral per terra… Sort que un cop arribats a Mataró el tren es buida força i s’imposa el ritual de sempre: suren els bocates, i a esmorzar.

Tenim un viatge amenitzat per una plasta que va cantant totes les cançons que li sonen pel mp3, i per un parell de russes, a qui l’Aspirant els hi fa una demostració de que els culottes marquen paquet…

Ja som a Tordera, i el bar de l’estació obert: l’Aspirant hi entra com una bala, seguit pel Santi, i es foten un parell de “carajillos”. La resta esperant a fora, ansiosos de que l’Aspirant acabés amb les seves habituals deposicions matineres, però el reietó s’havia quedat ben a gust la vigília, i no hi va haver d’anar. Amb això, i amb el temps guanyat, comencem a pedalar una mica abans de les 8.

Al toc de “Capitán, mande firmes” es dona oficialment la sortida. Pujada tranquil.la cap a l’ermita de l’Erola, parada habitual, seguim cap a Sant Martí del Montnegre, i de cop, parada d’urgència: hi ha una serp atravessada al camí. Salten les ments perverses: agafem-la, un que la vol trepitjar… Bé, la serp, en veure el percal, gira cua, i se’n va en un tres i no res. A mig camí, al Santi, que sembla ser un bon jan i ben educadet, tot i ser d’Artigues com un servidor, no se li acut res més que fotre’s un pet d’aquells que fan història, amb la mala llet que el fa just quan un ciclista alié als Saltamarges l’estava adelantant, i per tant tenia els nassos a un parell de pams del cul del Barrachina. Quina angoixa pobre home, es pensava que hi havia un desastre nuclear!! Seguim la ruta, i anem tirant fins a arribar a la trialera de Vallgorguina. Allà fem una trucada al Carlinhos, que segons va dir, no podia venir a la sortida ja que havia d’anar a treballar. La finalitat de la trucada no era més que validar la qualitat del servei que donen a la seva companyia. Quin desengany!! Li diem que tenim un problema amb l’ADSL, i ell que contesta: “No em toquin els nasos, ja que estic amb les meves companyes esmorzant, i ara no el podem atendre” (de fons es sentia un xivarri que no era gaire propi d’un bar ón es serveixen esmorzars). Quina manca d’atenció i de criteri comercial…. Així, doncs, hem pogut comprovar que no ha volgut venir ja que tenia un altre planillo….

Un cop al poble, parada i fonda davant l’església per a esmorzar els que no ho havien fet al tren. Davant hi ha una petita tenda de queviures, que és assaltada per uns quants de nosaltres. La gent es compra aigua fresca, alguna Coca-Cola, i l’Aspirant surt carregat amb 2 ó 3 kgs. de “plàtanus”, com diu ell. Jo em quedo amb les ganes de comprar un troç de coca que fa una pinta de nassos, però diuen que la coca produeix “gasos”, i jo que sóc molt fí i recatat, tot i pensant en els meus companys de viatge, decideixo no comprar-ne. Em conformo en menjar un plàtan i una barreta energètica. Un cop finalitzat el tiberi, s’apropa la “creu” del dia: pujar a dalt del Corredor. Una pujada pesada i constant, d’una miqueta menys de 8 quilòmetres.

A la pujada, i segons m’han informat fonts contrastades, el Manolo (un xicot de poques paraules) fa figa, i ha de fer un troç a peu. Es veu que els dos mega-bocates que portava a les butxaques del darrera (mal embolicats, tot sigui dit) no han fet prou efecte. Arribem a dalt amb força dignitat, amb una calor de nassos, i fem una parada per a refrescar-nos a la font, i per a reposar forces. En Tito que entra al bar de la “massoques” a comprar aigua, i en veure-li la seva cara de pardalet i de madrilenyo li fot 2 eurets per una ampolla d’aigua, mentres que a l’Aspirant, un tio amb una mundologia de l’alçada d’un campanar, li donen 2 ampolles per 2 euros, i ademés el conviden a una tapeta de callos amb cigrons ben calentons. Amb aquestes que quan l’Aspirant surt, desapareix de cop i se’n va cap a dins de la capella. Quina devoció! –diuen els que no el coneixen. I la veritat és que no hi va per a posar-se a resar, si no a gaudir de la fresqueta que fa a dins. Que irreverent!!!

N’hi ha dos que ens anuncien la seva deserció: en Rafel i el Vela decideixen escurçar la ruta i per tant en quedem 12. I aquí comença una etapa de la ruta que podriem anomenar com el tram del “Gran Dictador”. És ben sabut per tots que al llarg de l’història de l’humanitat sempre hi ha hagut persones a qui els hi agrada imposar el seu criteri, nevi, plogui, o faci bon temps. I un petit exemple el tenim a Tiana: el Joaquinillo Bonaparte. Venia decidit a mostrar noves rutes que haviem descobert el grup de Maratonians de la Penya Ciclista Matinera fa un parell de mesos. Les dues primeres, cap problema. Però la tercera, vade retro!!!. Se li va ficar al cap una nova ruta per a anar de l’urbanització San Carlos a Parpers, i la vam cagar de totes, totes. Ens vam perdre, vam pujar, baixar, tornar a pujar…., per a anar a parar a La Roca. Li vam advertir que no la feriem, i avui ha vingut amb la “bacilada” que tenia una nova ruta directa. Ningú li ha dit que no, i si li han dit s’ha fet el sord, i per tant, a descobrir el nou camí. A priori pintava bé, però hem arribat a una cruïlla on tots, amb total unanimitat, hem dit que haviem d’anar amunt i cap a l’esquerra. I ell, avall, i cap a la dreta. L’han seguit el Manolo i el Santi, i com era d’esperar, han tornat a anar a parar cap a La Roca. La resta hem seguit per ón deiem, i perfecte. Resultat: els hem hagut d’esperar uns tres quarts d’hora.

Una estona abans d’aquest desgraciat episodi haviem parat a dinar, al costat del coll de Parpers. Hem buscat una ombra agradable, i han tornat a sortir els bocates. Bé, bocates per a tots, menys pel Claudi, que portava un “tupper” amb pasta i un estofat de vedella amb bolets. Com es cuida aquest xicot!!! Ara entenc per què ha fet tota la pujada del Corredor amb el plat mitjà…. Durant el dinar hem tingut un pensament pel nostre entranyable amic Àngel. Haurà arribat a taula avui a les 14 hores, puntualment??? I demà a la costellada, qui s’ocuparà de què quan sonin els senyals horaris ja tingui les costelles a taula? També hi ha hagut una miqueta de “marujeo” amb el P.Ch. Què cotilles tots plegats!!!! Criticar a algú que no està present, i que per tant no es pot defensar…. Ah! I quan estàvem disposats a tornar a la ruta, el Santi que se’n adona que té una roda punxada. Canvi ràpid, i a pedalar de nou.

Al final, poques històries més. Hem arribat tots més o menys sencers, amb molta set, i això ho han constatat al Bar Tiriti, doncs gairebé els hi acabem les existències de birra. Ah! I que em consti, ningú s’ha fotut cap galeta. Tot un èxit!!

I demà costellada. Bon profit per a tots.

“Capitán. Mande firmes”

Salut,

El Redactor en cap

 

2ª part

Avui, dia de Sant Pere (felicitats al germà del Claudi) i de la Costellada del 2008, he arribat a la Catequística orgullós de la meva rapidesa en escriure la crònica d’ahir, ja que a les 9 del vespre ja li havia enviat al David, i ell, ràpidament, la havia penjat degudament. Doncs bé, en lloc de rebre felicitacions, he estat vilment maxacat: que si no has posat això, que si jo no surto, que si falta allò. Quina decepció!! Només m’ha quedat que anar a patir als fogons i aguantar les crítiques dels meus companys.

He reflexionat, i m’he decidit a fer un addendum (un afegit, pels que no dominen la llengua llatina), ja que hi havia algun fet no recollit a la crònica d’ahir.

I el fet principal es remunta a l’urbanització San Carlos Adrià, i concretament a la parada que hem fet un cop finalitzada la drecera 2 del Napoleón Oliver (aquesta exitosa). Resulta que el que tenia mal als ous ha arribat tan cardat que l’Aspirant li ha fet un oferiment que mostra la seva generositat: “Vols una miqueta de la meva crema del culete per a posar-te-la a la bosseta?”, “T’estimes més la crema para dentro del culete, o la de niños para fuera?”. Al lesionat se li han obert les portes del cel, ja que no sabia què més fer per a sentir alleujament a les seves parts nobles. I al final ha acceptat l’oferiment. No sé quina crema li ha donat, però el que sí que hem constatat tots és que n’ha agafat una mica, ha fotut la má a dins del culotte, i s’ha empastifat la bossa escrotal. Quina cara de felicitat…. Sembla que li ha anat força bé, encara que al cap d’una estona ja es tornava a queixar.

Bé, i ara una breu referència a la costellada d’avui. Tot perfecte, ben organitzat i ben cuinat (ho sento aspirant, però no hem trobat a faltar les teves arts culinàries). Només una qüestió posada damunt la taula pels barons dels Saltamarges: Com és que excepte en Claudi no hi ha més representants de Montgat al tiberi d’avui? Una qüestió per a fer una reflexió profunda….

Ah! I una notícia en exclusiva per l’any que vé: el Paquito s’ha compromés, davant del President i del Redactor en cap, que el proper any no hi haurà costellada, ja que ell farà paella per tots. Queda anotat!!!