Turó de l'Home -2009  


Sortida a les 6.30 h., i arribada onze hores més tard. Més o menys 103 quilòmetres i 2500 metres de desnivell positiu. Una punxada. Una caiguda. Neu al Turó de l’Home, i 2 graus de temperatura. Un atac de rampa i de congelació d’un dels convidats. Aquesta seria la crónica de la sortida al Turó de l’Home del 7 de Novembre de 2009 en versió light, per que cap dels participants es sentís massa atacat pels relats fidedignes del Redactor en Cap (especialment l’Àngel). Peró aquesta crónica no m’agrada…. I per aixó, ara comença la vertadera história.
Onze participants sortint de Tiana que ens trobem als Teletubbies a les 06.30 h. El Barrachina, el Carlinhos, el Jaime (conegut com el Red Bull, ja que va equipat amb ales, per si se li acut volar com a la sortida de Montserrat), el Claudi (que s’havia deixat la veu a casa), el Paco (no el Ch., si no el Mz. o Mazuelas), el Jordi Hereu (no confondre amb l’alcalde de BCN, sino l’hereu del President Aniceto), el Gunsalas (tambè conegut pel Xus Gunsalas i Figueras, el marit de la Seño), el Profe particular de tennis del Paco Ch. , Marc Porta, el Sergi Balaguè –prestigiós arquitecte-, i un servidor. Ah! I em deixava al Joaquinillo o Aspirant, que ha arribat deu minuts tard a la cita per culpa del GPS, doncs per a arreplegar les 36 piles de recanvi que porta a la motxil.la, i embolicar-les delicadament en una bossa de plàstic, ha necessitat una bona estona, i de ben segur que ademés, a l’hora de sortir de casa, li han agafat ganes de fer una petita deposició i ha aprofitat, ja que com a casa, res. Trobem a faltar especialment a l’Escroto Man, que segons sembla està recuperant-se d’un procès d’inflamació de la bossa, molt probablement produida pels estralls de la sortida de Montserrat., i a qui desitgem una ràpida recuperació. I tambè ens manquen algunes de les vaques sagrades dels Saltamarges (no dic noms, per no ofendre, ique cadascú imagini el que vulgui).
Comença la sortida, il.luminats per “la nova llum” de l’Aspirant, que més aviat sembla el far de Calella, i per tres llumetes de pixarrí col.locades als cascs de tres dels Saltamarges, que tenien pinta de ser els interprets de la famosa cançó “Soy minero”, o tambè tres cuques de llum en bicicleta. Direcció Alella. Al pujar per la Riera, desprès de fer un tour urbà com sempre que anem guiats pel Joaquinillo, aquest que crida al Jordi (el Garmin manager) i que li demana: “Em dius com s’engega el GPS?”. Ell que ràpidament s’hi posa, tocant la pantalla tàctil, i l’Aspirant que comença a babejar descobrint tot de pantalles que no havia vist mai (no havia passat d’aquella que diu “Welcome to Garmin, the special GPS for Als Eimer Fan Club members”). Gràcies al Jordi tindrà gravat el seu primer track. Al.leluia!!
Continua la pujada, i primera mostra de deserció a les ordres dictatorials de l’Aspirant, ja que ens volia fer passar per l’últim tram de la Riera, que té méss sorra que el Sahara, i uns quants hem ignorat les seves indicacions, i hem anat per la carretera. Seguim amunt per les vinyes, i ja de baixada cap a Vallromanes, el Santi, que para en un reagrupament, no li surt el pedal automàtic, i es fot de morros, amb l’agravant de que amb la caiguda se li fa puré el plàtan (no el seu, si no el que portava a la butxaqueta exterior de la motxil.la, per a menjar de postres).
A Vallromanes, el Carlinhos punxa. Apa, tots parats de nou, ara per a dirigir l’operació de canvi de càmara. Ens pensem que la parada és una excusa per a trucar a casa, ja que fa tres quarts d’hora que hem sortit, i ha de passar el “parte” de “sin novedad en el frente, i encara estic sencer”. Peró és massa d’hora per a trucar, i ho evita, ja que la bronca per a despertar a la Carlinhas pot ser monumental.
Algú es recorda de la pel.lícula “Flubber”, en la que sortia constantment un líquid verd fastigós, com una espècie de Blandiblub o moc enganxifós? Doncs aixó va sortir de dins de la càmara del Carlinhos. No donàvem crèdit al que veiem. Seria una arma de destrucció massiva? El Carlinhos que tocant el “moc” queda pringat per tot arreu. Fins i tot el cap, on li van quedar els cabells com si s’haguès fet uns reflexes verds a la moda…. (més endavant en parlarem en profunditat a l’apartat dedicat a l’idil.li dels Brokeback Mountains). Tots acollonits ja que ens temiem una reacció química en cadena, i ens veiem sofrint mutacions genétiques. Sort que en Gunsalas, que d’aixó del reciclatge n’enten un munt, es va responsabilitzar d’agafar la càmara mocosa, i dur-la cap al contenidor més proper. La tasca va durar uns deu minuts, doncs en Xus es pren molt seriosament la recollida sel.lectiva, i va haver de separar tots els elements de la deixalla que portava damunt: el pitorro, el tap del pitorro, la càmara, l’etiqueta de la càmara, el codi de barres…. Peró de cop va tenir un greu mal de cap. “I ara on foto el moc verd, si a Vallromanes no hi ha contenidor de material radiactiu ni contaminant?” -es qüestionava-. Finalment, no sabem qué en va fer, peró va aconseguir desembarassar-se d’aquella massa viscosa….
Seguim cap a Vilanova de la Roca, La Roca, Cardedeu, Llinars, Villalba-Sasserra i Sta. Maria de Palautordera -o l’inici del Calvari-. Bé, abans, lógicament, haviem d’esmorzar. Hi ha diverses propostes de parar aquí o allà, peró el Joaquinillo l’Ofuscat que no fa cas a ningú, i que segueix amb una idea fixa que ningú podia endevinar. Tot de cop es para. Tots ens imaginàvem un esmorzar tranquil, en plena natura, amb vistes al Montseny, respirant aire pur…., i no se li acut més que fotre’s a dins d’una àrea de servei de l’autopista –Medas Montseny-, previ salt d’una tanca electrificada amb punxes, i passatge per una porta rotatória digne de la pel.lÌcula “Salvad al soldado Ryan”. Així, doncs, d’esmorzar d’excursionista, res de res. Més aviat esmorzar de “camiuneru”, com diria el propi Aspirant: amb vistes a l’autopista, fum dels cotxes i camions, guiris de tots colors i nacionalitats, uns gabatxos del Barça…. Bé, un esmorzar que no passarà a l’história. L’únic fet remarcable és l’espectació que havia aixecat el bocata del Santi, ja que cada cop es supera. I aquest cop no ha decebut: ens portava una nova varietat, el “Bocata de pop”. Pop de llauna?, -li demanàvem tots-. No, no, pop a la gallega, bullit, prèvia congel.lació per no haver d’apallissar l’animal, amb pebre vermell, sal gruixuda, oli d’oliva extra verge i patates, i un llonguet que semblava un pà de pagès de 2 quilos. I el “plàtanu” que havia patit un greu accident a primera hora del matí, que semblava més aviat el contingut d’un “potito Bledine” d’aquells que ven el Pere el Boticari, notable absència a l’excursió d’avui, ja que estava de guàrdia. Ah! Parlant d’absències, des d’aquesta crónica es fa una crida oficial al Secretari Alfons, ja que últimament no sabem qué li passa, i el trobem a faltar. …s un personatge singular, que quan es fot a rondinar -gairebè sempre- fa emprenyar al personal, peró en el fons, ens manca. Vinga Secretari, a veure si ens animem!!! Per cert, que per a la seva informació, el Gunsalas s’està posicionant en la pole position de candidats a la Secretaria General de la candidatura de l’Aspirant. I ahir ho va fer peró que molt bé. A l’Aspirant se li veia una cara de satisfacció total pels serveis prestats pel mateix.
Tornem a posar-nos en marxa, amb frustració per part de l’Aspirant, ja que al demanar un “carajillu” a l’àrea de servei, el van mirar amb cara extranyada, i van cridar als Mossos per que li fessin la prova d’alcoholemia, ja que el van pendre per un conductor “burrachu” suicida de l’autopista, d’aquells que es foten en contra direcció. Total, que es va haver de conformar amb un cafetó pelat. Ara bé, en aquest mateix moment ens va protagonitzar una sessió de dopatge de les que persegueixen totes les instàncies esportives: treu el seu potet de pastilles, i apareix l’habitual Ibuprofeno, i dues o tres pastilletes blanques sense identificar, que aixequen un munt de sospites. Es podria tractar d’un chute de fosfolípids, que no sé per qué deuen servir, peró que des de fa dies s’en han exhaurit les existències a tot el Maresme i Barcelonès, i que segons el Pere el Boticari ha anat acaparant l’Aspirant.
Continuació de ruta sense incidents, fins arribar a la gasolinera de Sta. Maria de Palautordera. Allà ens trobem amb quatre ciclistes més que es reenganxen: el Quisso i l’À_g_l de la Guarda (de qui no pronunciarè el nom, per que despres no em vagi perseguint pel poble amb un ganivet a la boca, dient que sempre el maxaco), i dos amics del Sergi, que son el Juanjo (protagonista de la pel.lÌcula “Hibernatus, el abuelo congelado”), i un altre ciclista la mar de trempat, del qui no recordo el nom, i que anomenarem el Montgatí XX.
Quan arribem, l’”X” de la Guarda que em crida, i em proposa un bisnes (o business, pels que dominen la llengua de Shakespeare): no anomenar-lo en tota la crónica, i a canvi m’ofereix un pernil i una caixeta de vi per Nadal. Serà possible!!! Ni que jo fos el Millet! Clar que amb el fotomuntatge que va fer en Claudi l’afónic de les fotos de la sortida de Montserrat, es presta a males interpretacions…. De totes formes, aquest intent de suborn em senta tan malament, que no tinc més nassos que desvetllar el nom del xantatgista. Com que m’imagino que ningú es pot pensar quí és, ho dic obertament: es tracta de l’Àngel. Sí, sí l’Àngel. Us ho imaginaveu?
Tots llestos per a continuar la ruta, peró l’esmentat Àngel, que feia mitja hora que ens esperava a la gasolinera, sembla que no havia tingut temps per a muntar la bici ni per a inflar les rodes. Total que l’hem d’esperar una bona estona. I és que l’Àngel, és l’Àngel.
Bé, ens queden uns 24 quilómetres i 1.550 metres de desnivell. Som-hi!!!! Comencem a pedalar, i aturada al poblet de Mosqueroles, concretament a la font, per que el Sr. Aspirant pugui omplir la seva cantimploreta d’aigua. Tambè hi va en Gunsalas, que al costat de la font posa pel Claudi (qui ademés de locutor de ràdio Claudi FM, és el fotógraf oficial dels Saltamarges), davant d’un cartell del Plan — per que li faci una foto per a la posteritat, o per a tenir-la a la seva fototeca, no fos cas que alguna vegada decidís presentar-se a les eleccions per algun partit espa——olista (¿?).
Seguim la pujada, i en Claudi, amb un gran esforç de cordes vocals, em fa una confessió confidencial sobre el cas Pretória. Jo, com a bon reporter, li garanteixo el secret professional, i de la meva boca no en sortirà res. Ni que em torturin.
Més pujada. Més rampes. Comencen a sentir-se queixes de cansament. Les barretes energètiques i les bosses de gel apareixen i són engullides a gran velocitat. Arribem a un petit estany que hi ha a mig camí. Foto reglamentària, i el Gunsalas que tira la tovallola. Diu que ja en tè prou, i que se sent molt satisfet d’haver arribat fins all‡, perÚ que torna cap a Palautordera. I aquÌ surt el psicÚleg Carlinhos, que l’agafa, se’l emporta a un raconet, i li comença a menjar el tarro. Li ofereix una d’aquestes bossetes de gel miraculós de les que els hi donen a Telefònica quan van de convenció amb les empalmadores (rotulada amb el nom de “Trempatina Isostar Turbo Effect XXL”), i el Gunsalas que se la fot, supera l’estat depressiu en que s’havia vist abocat, i decideix seguir l’ascensió. Ole tus cojones!! En Marc Porta que ja comença a arrossegar-se per terra, i que es planteja fer marxa enrera, peró tambè el convencem, ja que li diem que si ens deixa, trucarem al Paco Ch. per que faci un partidet de tennis amb ell aquella mateixa tarda. Per cert, per qui vulgui trucar al Marc per a quedar i jugar algun dia, us dono els seus números de telèfon. El particular és el 93.395.XX.XX (ara no recordo si Ès el 93.465.XX.XX), i el móbil el 6XX.XX.XX.XX.
El fred es fa tan palès, que l’Aspirant ens deixa bocabadats. Resulta que ell porta els guants de calderer que tant li agraden (i que el Gunsales qualifica com els guants de feina), i lógicament, té un principi de congel.lació dels deu ditets, o inclús dels onze…. Amb aquestes que treu una bosseta, i tots ens pensem que d’allà sortiran uns guants tècnics, d’alguna fibra d’última generació, i el que realment surt són un parell de preservatius amb 5 dipósits cada un. I s’en fot un a cada maneta, i els guants Nike Calderer Pro al damunt…. Tots acollonits. Ens quedem sense paraules.
Anem tirant, patint una mica, i algú que comença a baixar de la bicicleta i a fer trams a peu. En el moment en que falten 5 quilómetres per a fer el cim, apareixen uns indicadors a la carretara que ens diuen quina distància falta pel final. El primer és el 5. Nomès 5 quilómetres!!! Punyeta, per a arribar al 4 es fa una eternitat, i arribem a la conclusió de que aquestes marques, en lloc d’animar-nos, ens acaben d’enfonsar. No s’acaba mai!! Aquí, l’Aspirant que comença a tenir rampes a les cametes, i fa figa. El passa gairebè tothom, i ell s’enssorra totalment. El cel es va posant gris, i la rasca apreta. Anem tirant amunt.
I ara, per que l’Àngel digui que no parlo mai de mi mateix a les cróniques, us farè cinc cèntims de la meva proesa. Decideixo posar el turbo, i amb el crit de guerra del “Capitán, mande firmes” començo a pedalar com un posseit, deixant a gent enrera. Pedala que pedala, arribo al cim. Ja soc al Turó de l’Home!! I quan faig el cim nomès trobo al Jordi. Soc el segón de 15 participants!!! Quin home! Quin mascle! Em puc apuntar a la prova de l’Iron Man? I es clar, els hi agafo tanta avantatge als altres que, fins que no arriben tots hem d’esperar, el Jordi i un servidor, més de tres quarts d’hora. I mentres esperem, la temperatura que continua baixant, i es fot a nevar. Comencen els principis d’hipotèrmia. Ens posem damunt tota la roba que portem, i seguim congelats. Quan hi som tots, foto de nou. L’Àngel que s’encaparra en que hem de fer la foto amb el Pirineu darrera. La fem, i l’Aspirant que en vol una a dalt de tot del cim. Total que comença a fer escalada amb la bici a coll, i ningú el segueix. La seva frustració va ser tan gran en veure’s abandonat, que ja no es va recuperar en tot el dia (ademés, s’ha de tenir en compte que moralment estava enssorrat per que havia arribat dels últims. Ell, que era el Cicerone de l’excursió, i a qui hem d’agrair públicament la currada que va fer amb el seu GPS manual, és a dir, portant fotocópies de tots els mapes disponibles a Internet).
Comença la baixada. Tenim els dits tan glaçats, que no podem apretar ni els frens. A mitja baixada, al Juanjo li agafa un yuyu. S’estira de boca terrosa, començant a cridar (al més pur estil Garrofaire - Montserrat 2008), i dient que té fred i rampes. Al cap d’una estona es recupera, i ens reagrupem tots a un revolt ón hi havia una mica de solet, i decidim menjar allà.
Els primers en agafar posicions són el Carlinhos i el Jordi, que es posen en una pedreta, culet amb culet, separats de la resta del grup, com si de Brokeback Mountain es tractès. El Carlinhos amb les metxes verdes al cap, i el Jordi amb un mocador que sembla Doña Rogelia. I els dos fent-se “mimitos”: Vols una mossegadeta del meu entrepanet?, Tú portes platanet de postres?.... En fí, que amb aquesta situació tan tendra, m’imagino al Carlinhos tinguent a l’Aniceto de sogre. Sense comentaris. Ah, no! Un últim apunt. En tot el dia, el Carlinhos nomès ha trucat un cop a casa. Sospitós. Serà que s’està coent alguna cosa? Que cadascú pensi el que vulgui….
Comencen a sortir els bocates, que semblen comprats a “La Sirena”, doncs estàn tots congelats. El Marc se’ns estira per terra, adoptant una postura digna de La Maja Vestida (o Desnuda, per qui tingui més imaginació), i va fent uns moviments la mar d’estrafalaris. Contorssionisme pur. Què cony li devia passar? El Juanjo que no s’acaba de recuperar del fred. Tremola tant que la boca li fa castanyoles. Sembla talment la dentadura de l’anunci de “Dóna corda al català”. Mica en mica es va refent, i tots respirem tranquils.
Ah! I tenim postres! El Xus que treu una tauleta de xocolata Lindt. Quina delícia! Tots ens hi aboquem, i en un moment desapareix.
Una mica més refets, es repren la baixada. El Sol es va amagant, i torna a fer fred. Desitgem arribar a Mosqueroles, on teòricament haviem de prendre alguna cosa calenteta. Es van sentint tot de suggerències: cafè amb llet, “carajillu” –sigaló, apunta el Gunsalas-, un vas de llet amb mel i conyac, una tasseta de brou, i fins i tot se sent dir un simple vas d’aigua calenta (aquesta xorrada la vaig dir jo, eh Àngel??…. Per que desprès diguis que no dic res de mí). Peró de Mosqueroles, res de res. El Paco Mz. (abreviació que tambè podria voler dir Mazinger) agafa la direcció de la cursa, i la caga de totes, totes. Ens trobem a una carretera que va cap a St. Celoni, sort que el Juanjo, complertament recuperat del fred, coneix l’indret, i diu que més endavant trobarem un trencant per a anar a Mosqueroles. Si, si, el trobem, peró són 2 quilómetres, de pujada!!!
Ho aconseguim. Ja som a Mosqueroles, i des d’aquí, baixada cap a Sta. Maria de Palautordera. Ens trobem a la gasolinera, i a carregar les bicis als cotxes i a la furgona, que tan diligentment porta el nostre amic Àngel. Pel camí, un moment de pànic quan l’Àngel, en combinació amb el Quisso, que s’anaven passant una Visa de cotxe a cotxe (em sembla que se la havien trobat a algun lloc), ens fa posar els cataplins per corbata, quan ens veiem pràcticament empotrats a la columna que separa els carrils del peatge de l’autopista. Tot plegat queda en un ensurt, i arribem sans i estalvis a Tiana, on ja és negre nit. Gairebè 12 hores desprès de la sortida.
Ah! Se’m oblidava. Que el Claudi no es pensi que el Sergi Balaguè es parent del Monsenyor que tè al seu taller, encara que tinguin el mateix cognom. No és cap espia. I pel que fa a la Tura, res a comentar. Nomès que en breu apareixerà una foto a la web dels Saltamarges, de la que no vull adelantar res.
Com veieu, avui a qui li ha toca rebre més a la crónica, a part de l’Aspirant com és habitual, Ès al Gunsalas. Us prego que si algú el veu amb armat pel poble o als voltants de casa meva, que avisi a la Policia Local.
Salut a tots, i a pedalar!!

El Redactor en cap

PS. Avui dilluns, a la sortida de la Penya Ciclista Matinera a quarts de set del matí, l’Aspirant m’ha explicat un fet que va passar a la tornada, i que ha de figurar a la crónica, i per aixó faig aquest afegit. Ell va tornar en el cotxe d’un dels Montgatins (no sé si el del XX o el del Juanjo), juntament amb el marit de la Seño. I es veu que a mig camí el Joaquinillo li demana al conductor: “Con s’obre la “ventanilla”?. Ell que li indica, i l’Aspirant que no es talla un pél, i treu una mandarina de la motxil.la, que comença a pelar. Amb aquestes que no se li acut res més que fotre les pells per la “ventanilla”, i el Gunsalas, que fot el crit al cel, i l’esbronca, ja que aixó li diu que no es fa. Que és un porc, o “guarru”, per que ho entengui millor l’Aspirant. Tè tota la raó del món. Ara bè, podrà aquest problema diplomàtic acabar amb la bona sintonia que havia imperat entre els dos durant tota la sortida, per anar junts a la candidatura rupturista de l’Aspirant a la Presidència dels Saltamarges? Ho sabrem a la propera sortida…. .